Tal i com es compara la mida (que no tamany) de la Chronopic amb un euro, sempre que es capten i transformen imatges del món real cal que aparegui algun factor d’escala per a conèixer-ne les dimensions en el nou format.

Quan filmes una mateixa execució esportiva amb dues càmeres de vídeo per a després obtindre’n les coordenades 3D de cada articulació i altres paràmetres cinemàtics com velocitats, angles… cal tenir en compte que les càmeres sempre deformen el que estan capturant. Sempre és veu la imatge més petita i amb alguna variació en la perspectiva. Per això es filma un objecte que ocupi l’espai d’execució -en aquest cas un cub de 2*2*2- prèviament als moviments esportius, es retira aquest objecte i com les càmeres no modifiquen cap dels seus paràmetres durant tota la jornada, l’objecte control acabarà servint com a objecte de mides conegudes que permetrà conèixer la deformació de les càmeres per a després aplicar-la de forma inversa en els punts articulars de l’esportista a cada fotograma i així conèixer la ubicació dels diferents punts d’aquest a l’espai 3D real. Aquest procés s’anomena Transformació Linial Directa (DLT).

L’objecte el vam passejar pels diferents espais que ens interessava estudiar: dos moments al salt d’alçada i dos moments al salt de perxa, i crec que l’espectacle estava en que jo el passejava tot coix.