avui un poema

VISTES AL MAR

Vora la mar eternament inquieta

floreix immòbil la pomera blanca,

i el presseguer vermell, que riu i brilla

prop la mar inquieta aquietadora.

El vent se desferma

i tot el mar canta.

Mar brava, mar verda, mar escumejanta !

L’onada s’adreça,

venint s’ageganta,

avença i s’acosta

callada que espanta.

L’escuma enlluerna,

el sol l’abrillanta,

l’onada s’esberla

i cau ressonanta.

Mar brava, mar verda, mar escumejanta !

Una a una, com verges a la dansa,

entren lliscant les barques en el mar;

s’obre la vela com una ala al sol,

i per camins que només elles veuen

s’allunyen mar endintre…

Oh cel blau! Oh mar blau, platja deserta,

groga de sol! De prop el mar te canta,

mentre tu esperes el retorn magnífic,

a sol ponent, de la primera barca,

que sortirà del mar tota olorosa.

JOAN MARAGALL.

Volia regalar-vos una poesia. Ahir em van venir ganes de llegir-ne mirant un reportatge sobre en Josep Carner (aquí un bloc que parla del personatge). No ho tinc per costum i la veritat se’m fa una mica feixuc. Però en el reportatge van dir una cosa que em va semblar excepcional; el Sr. Carner s’inventà moltes paraules i donà usos diferents a mots que semblava que anaven a desaparèixer. S’inventà paraules! quin atreviment! Tots uns personatges aquests noucentistes.
 

Ahir era dia de resportatges sobre exiliats i començaments de la guerra. Dia de mals records. Però quina oportunitat descobrir persones d’aquesta vàlua. 

A casa tenim un recull de poemes dels serveis de cultura al front. Es diu Presècia de Catalunya. El Sr. Carner, catalanista i republicà convençut, n’hi té un bon grapat. Jo encara no el conec massa.
 

Aquest que us regalo és el meu preferit d’en Maragall, sobretot la primera estrofa. Amb el compromís que durant l’estiu llegiré en Carner i us regalaré un de seu.

Que us vagi de gust i per si de cas algú s’atreveix a escriure’n, molts d’ànims. Hi ha persones,-em consta- que ho fan en secret.