El cap de setmana no és excusa quedar-se a casa ni avorrir-se. Consultes un parell de webs on recomanen rutes a peu o en bicicleta:
http://www.geocities.com/r_pinyol

http://www.rutabike.com/custom/route/route.php3?country=1&region=1

http://www.diba.es/parcsn/parcs/itineraris.asp?parc=0&m=160

I zas! ja la tens, és igual l’hora perquè es fa fosc ben tard. Vam arribar a Sant Celoni a les 13:00 hores, i un cop mullats a una font pública, comencem a rodar.

L’objectiu era fer part del GR-5 amb bicicleta. De Sant Celoni fins a St. Martí del Montnegre i després Hortsavinyà. I després Pineda de Mar. Aquesta és la ruta aproximada que vam seguir.

No dúiem mapa només les indicacions d’alguns rètols i de fites important. Però sabíem que en la direcció que havíem seguit es trobava la recompensa. Després d’una gran pujada sota el sol albirar el mar i tenir la certesa que en unes hores acabaríem dins un bany d’aigua salada.

És un paratge bonic el Montnegre un bosc Mediterrani sec d’alzines i pinedes. Això a la solana a la obaga hi ha castanyers i cireres d’arboç. És més humida, fresca.

En començar a causa de la calor i el desentrenament vam tenir alguns problemes. Sovint a les pujades hem de baixar de la bici. Ho anem combinant no és cap problema.
I les baixades espectaculars t’omplen de pols i d’esperança i després torna a pujar. Tants cops com calgui fins arribar al mar. La fita blava.

A les 19:00 érem a Pineda trepitjant la sorra de la platja com breus turistes de diumenge a l’estiu. Ens vam fer un fart de menjar pastissets de xocolata i vam beure a glopades una coca cola freda. Vaig passar gana i una mica de set durant la ruta perquè havíem fet un entrepà al tren i prou.

Però va ser gratificant la volta. I vam respirar un aire un poc més pur que el de Barcelona. I vam constatar, com d’altres vegades que tenim el país més bonic del món.
Una ruta molt recomanable per fer, això sí, de bon matí. Sense dificultat sense grans desnivells un poc seca, d’ànima mediterrània.

Recorden la guerra, no per haver-la viscuda, sinó perquè en parlaven a casa. Recorden més la postguerra, la gana i la falta de tot. Diu que hi havia una carn congelada que venia de l’Argentina. Jugaven al carrer, al mig del carrer, que era seu no pas com ara.

En fer els 30 anys ja tenien 7 i 5 fills respectivament, alguns ja grandets i amb tot es veien amb cor d’emprendre noves empreses. Obrir una botiga, estudiar. És que ara us ofegueu en un vas d’aigua, diuen, i potser és veritat.

Són unes supervivents, però aquest mot els resulta estrany a elles. Parlen el català més bonic que he sentit en aquesta ciutat. Simplement han lluitat molt, han treballat des de petites i consideren que ara tenim moltes oportunitats i que si elles fossin joves ara… tremola món !!!

En el seu relat hi ha molts mossèns i monges, “carabines” en el moment del festeig, rigidesa familiar, telenovel·les radiofòniques i sarsueles. No podien fer “interails”, ni viatges per Europa com feu ara, diuen.

Diuen que els veïns de l’escala eren un apèndix familiar, si un estava malalt li pujaven un caldo, li guardaven el fill, o li feien companyia. A l’estiu baixaven les cadires a fora del portal i ocupaven les voreres per parlar. I recorden les revetlles.

Tenen aquell sentit de l’humor de la gent gran. No diuen les coses clarament, les amaguen darrere d’un interrogant sorneguer, entre cínic i desafiador, que vol posar a prova l’enginy dels interlocutors. Volen saber de quin peu calces suposo.

Van estirant del fil de la memòria, i s’animen a explicar com vivien, què els va passar, quins moments van ser importants a les seves vides. La majoria de dones coincideixen en això: el naixement dels fills. També coincideixen en els moments difícils, la mort de la mare o del pare.

Quan ho expliquen als fills o als néts les miren com si vinguessin d’un altre planeta. Això va passar dius? Ai iaia que ja m’ho has contat mil vegades ! ara és molt diferent.

Potser són les persones més adequades per a mesurar la distància i els canvis en les mentalitats, en els costums, en les oportunitats entre la generació dels avis i la dels néts. Però ningú els demana la opinió, van massa poc a poc i fa temps que no els considerem dipositaris de saviesa. Ara tenim els llibres, els diaris, les escoles, els documentals i internet.

Així que ells van a la seva, continuen sobrevivint com sempre han fet, recolzant-se uns en els altres i en la família. No volen quedar-se enrere per res del món. I ens avisen: Ja hi aneu anant cap aquí, ja.

Pels “petits” col·lectius que cada dia amb la més bona de les intencions posen en marxa: campanyes, actes, jornades, estudis o festes “petardes”, la promoció no té la importància que mereix. Centren la seva atenció en el contingut i pensen que la raó, ben segur de part seva, i la força de la gent que hi creu, serà suficient.

Val a dir que molts d’aquests col·lectius creen una veritable contraproposta popular a l’oferta d’oci de mercat, de cultura enllaunada o de política interessada, que actualment predomina. I possibiliten una participació sana i sincera dels que (dins del cercle) s’han assabentat que tal o qual acte esdevindria.

Se les empesquen totes per a portar el filòsof de moda, tenen tentacles que els relacionen amb gent que escriu llibres, que escriu programari o que fa documentals socials, convencen a persones que treballen a sindicats, a ONG, a la Universitat perquè participin amb ells en tal o qual activitat. I preparen uns “tinglados” generalment força interessants.

En els col·lectius en què he participat sovint hem tingut aquest problema però gairebé mai ens l’hem pres seriosament. S’han utilitzat diversos canals, en faig una descripció aquí sota dels avantatges i inconvenients. Però volia ressaltar que no ens hem preocupat massa de tenir una estratègia de comunicació que integrés les accions de promoció que anàvem fent. Que fos una estratègia plantejada llarg termini, que projectés una imatge o missatge concís i continuu. Tan important és fer com que se sàpiga que ho fas i per això cal especificar: què volem transmetre, com ho aconseguirem, en quin temps, per quins mitjans (canals de comunicació) i amb quins recursos (diners i una o dues persones encarregades de la promoció).

Canals possibles:
* llistes de correus Són ràpides i gratuïtes arribes a la gent que ha demanat de forma específica la informació. Però poden arribar a saturar i no copsar l’interès del destinatari.
*la pàgina web pròpia La promoció per aquest mitjà és molt econòmica. Requereix d’alguns coneixements previs però fàcilment assolibles. Però és també una via interna, només gent que vulgui anar a la teva pàgina, o hi estigui subscrit, entrarà per veure quins actes es fan. Requereix publicitar també la pàgina web per la immensitat de la xarxa.
*portals i forums de caire col·lectiu. Són llocs on pots anunciar i explicar els actes conjuntament amb d’altres associacions. Generalment agrupen persones d’interessos afins. Cal fer una llista ordenada segons prioritats i fer un seguiment dels resultats.
*enviar informació als mitjans comunicació. Els MC locals són més assequibles, tenen agendes i també poden (si sou constants) publicar-vos algun cop si els hi envieu alguna crònica. Requereix fer una feina ben feta, dedicar-li temps i els resultats són incerts. No serveix per anunciar actes puntuals, sinó que fa una difusió difusa sobre aspectes concrets del col·lectiu o associació. Com que no controles aquests mitjans, no saps si t’ho posaran o no, si t’ho canviaran, retallaran, si et convidaran. És de gran ajuda tenir-hi amics i familiars en posició de poder sinó prengueu paciència. També cal valorar el fet que aquest tipus de mitjans els agraden les coses espectaculars i/o violentes. Sempre es presenten en aquests casos però no per parlar bé de tu precisament.
*cartells per penjar a les parets. És una opció costosa econòmicament. Cal aprendre rudimentàries tècniques de disseny gràfic. L’inkscape i el gimp són recursos bàsics que cal dominar. Fer el disseny, imprimir-los (per impremta o fotocòpies) i penjar-los. Quasi sempre falla aquest darrer pas. És un canal que pot arribar a molta gent de diferents àmbits i interessos. Amb la normativa de civisme pot caure més d’una multa depenent del tema sobretot. S’ha de fer una bona previsió del temps que necessites de promoció.
*tríptics i díptics. Es poden distribuir per biblioteques, ateneus, altres associacions, instituts, bars o centres d’esbarjo, bústies pels veïns, etc. També cal previsió però és un canal que, com l’anterior, et permet arribar a gran nombre de gent. Això sí s’han de repartir.
*adreceu-vos a col·lectius específics.Dediqueu més temps a fer la promoció entre la gent que creieu pot estar més interessada. Crec que li diuen segmentar el mercat, però no n’estic segura.
*CANVIAR el tema. Si quelcom no funciona: canvia el format o el tema. Un replantejament a temps pot evitar més d’un disgust. No s’hi val tirar pilotes fora.

Quan diem que cal destinar recursos s’entén també un responsable. És a dir, si tenim un secretari, un president, un tresorer, o bé, tenim una assemblea on la gent s’implica segons les tasques que van sortint. Perquè no tenim un responsable de comunicació i promoció?

Si algú té més idees, experiències i opinions, si us plau, feu-les arribar.

Els bonsais en els dies de calor els has de regar cada dia. Necessiten sol i han de viure a l’exterior. També has de podar-los per donar-los forma i fer que la copa els creixi frondosa.

Fa un mes, a mitjans d’abril, vaig ser al poble i vaig aprendre a podar vinyes. He de ser sincera, algunes de les vinyes no les vaig podar molt bé. Però sí que em van explicar com es feia. Coneixements que vaig poder contrastar amb la Sra. de la botiga dels bosais que em va explicar com es feia. La tècnica és la mateixa. La veritat és que no té cap secret. Em penso que el més difícil és fer les arrels petites, però jo no cal que ho faci, només cal que el mantingui viu. Ben regat, ben abonat, i podat per fer-lo bonic, estèticament.

S’han d’abonar en els mesos de març, juny i setembre. 3-6-9 ens van dir. Que és quan desperten, floreixen i creixen. durant l’hivern es mantenen en una certa letàrgia.

Avui l’he regat de bon matí fins que ha sortit pel drenatge del test l’aigua que li sobrava (s’ha de fer així). Als peus del bonsai hi ha unes violetes. També m’ajuden a detectar si té prou humitat la terra, perquè quan les veig pansides, sé que l’he de regar amb urgència.

Sembla que has de tenir paciència per veure com creix, perquè ho fan molt lentament. Però si t’hi fixes bé pots veure alguns canvis. I també he descobert que té un filferro lligat a una de les branques de dalt per donar-li forma. Potser l’any vinent provaré de fer-ho jo. Després d’un curset…

M’agrada que sigui una olivera. Moltes gràcies pel regal, amics. Ja us ho aniré explicant.

Hi ha un munt de paraules que s’usen en geografia que pertanyen al registre culte, d’arrel llatina, i difícils de recordar. Són boniques, mireu, tenen molt bona sonoritat. Edafogènesi, geoide, azimutals, isohipses, isohietes, coroplètic, gnòmica, corològica, biòtop, biocenosi, pergelisol, gelifracció, crioturbació, solifluxió, xeròfil, coriàcies, màquia (és un tipus de matoll de l’area del Mediterrani, es veu que els maquis -guerriller- vénen d’aquí), manglar, coriolis, geostròfics. N’hi ha més, aquests són els més estranys que recordo.

També hi ha un munt d’autors-geògrafs des dels inicis dels temps de l’escriptura: Eratòstenes, Estrabó, Al-Idrisi, Ibn Batuta, Ibn Jaldún, Varenius, Humboldt, Ratzel, Ritter, Huttington, de la Blache, Sorre, Lacoste, Claval, i més i més.

I per descomptat, un munt de mots d’etimologies diverses per nombrar els rius, les muntanyes, els mars, estrets, penínsules, capitals, estats, ciutats, etc. d’arreu del món. P.e. uns pocs rius de la República Popular de la Xina: Chang Jiang, Huang He, Heilong Jiang, Zhu Jiang, Liao He, Hai He, Huai He, Yarlung Zangbo.

Però ja m’estic despistant del què volia dir. Em passa sovint. Tant clicar hipervincles, em quedo a la deriva. Desfés, desfés, desfés.

Deia que passejava per la viquipedia i vaig trobar un tresor. Hi havia una escola (molt estesa en el món anglosaxó) anomenada geografia quantitativa o nova geografia, que a principis dels anys 1950 va rebutjar els mètodes qualitatius i les descripcions de les regions en favor d’una matematització dels fets geogràfics. Durant els anys 60 i 70, com a reacció a aquests plantejament, sorgeixen: la geografia radical, la geografia humanista, i la geografia del comportament que són els corrents actuals més importants d’aquesta ciència. Com que el terme radical sempre m’ha resultat suggeridor, hi vull hiperenllaçar de seguida, però oh! no! en la wikipedia-cast, està en vemell arrg!

Relacionat amb això hi ha un autor en blau. David Harvey. Vajam què diu. (…) va començar a Anglaterra dins l’escola quantitativa, durant els anys 70 es trasllada als EEUU, aquí fa un gir de 180º. S’apropa a la geografia radical a través del desenvolupament de la teoria marxista. Manté una profunda sensibilitat social en l’anàlisi de l’espai. Fa una dura crítica als plantejaments de la filosofia postmoderna i analitza els límits del capitalisme en la teoria del desenvolupament geogràfic desigual. Arribats en aquest punt, em trec les manies i enllaço a la wikipedia en anglès.

Més i més informació. Estic impressionada! he descobert un tresor. Potser el dia que van explicar-lo a la carrera de forma tangencial, (d’això sí que n’estic segura) jo era a un altre lloc (al bar possiblement). La veritat és que no en sabia res.

Aquest senyor és un geògraf eminent, és viu, i pel que sembla un intel·lectual compromès. Entre d’altres llibres ha escrit: “El nou Imperialisme”, “La condició de la Postmodernitat”. Pel que he pogut esbrinar, ha vingut per Catalunya algun cop a conferenciar a les universitats. Si mai us assabenteu que ve, aviseu-me.

Aquí hi podreu trobar alguns textos:

- Entrevista a David Harvey i bibliografia (a la fàbrica)
- llibres de l’autor en anglès.