Us preguntareu què els hi trobo d’especials. Gairebé podria dir que la majoria tenen una sonoritat especial, una sonoritat tant juganerament catalana que mai podrà aconseguir, en la meva opinió, un idioma com el castellà o l’anglès.

Aquells més divertits són els que et donen una pista del poble que visites, com podrien ser Viladecavalls, Viladellops o Palafolls (on hi deu haver una palada de bojos!).

Tot i així no són tot flors i violes, n’hi han que semblen vinguts del propi infern: Ogassa, Osor, Socarrats o Franciac sonen a mort i desastre.

Malgrat això no podem oblidar els noms que tenen un toc d’humor: sigui per la seva gran quantitat de vocals (com el camí del Poal o els pobles d’Anoia, l’Eloi o l’Alou). O perquè tenen noms de coses de la via quotidiana (la Llagosta, Fals o Granota!).

Tot i així també n’hi han de creguts, com Bell-lloc, Palautordera o Sant Genis de Palafolls. Pessimistes com Serramagra o Pocafarina i mandrosos com Vall Repòs.

Tampoc deixar de banda una tirallonga de noms que semblen trets de la màniga, no s’agafen per enlloc! Podriem aquí citar Capolat, Ullestrell, Vilademuls, Calonge, Riudarenes, Sant Hipòlit de Voltregà, Collsuspina o de gairebé informàtics com el Gurb!

Si és que, no hi ha res que estimi més que la geografia de casa meva.