Vaig demanar a en Jordi si podia col·laborar en alguna cosa vinculada al Departament d’Informàtica, i ell em va dir: “Espera’t a l’any vinent, quan facis biomecànica, que l’Alberto necessita programadors.” Sense esperar l’any, vaig presentar-me al laboratori, i allà estaves tu, amb les teves càmeres, els teus ordinadors, el soldador, i els teus cables. Pel teu bigoti i les eines se’t va atorgar carinyosament el sobrenom de Super Mario Bros, un personatge que amb pocs mitjans però molta empenta podia tirar endavant un laboratori, i fer-lo créixer en instrumental, projectes i sobretot persones.

T’oblidaves del meu nom. Quatre anys al teu costat i t’oblidaves del meu nom. Feies servir “becari” o d’altres denominacions. De mi dius que soc qui “té els millors mobles al cap, tot i que una mica desordenats”, i també dius que m’agraden tant els ordinadors perquè són els únics que em fan cas. Però això no em pot fer enfadar, oblidaves el meu nom com oblidaves les contrasenyes, i així li vas posar a totes “lolo”, fins-i-tot es deien “lolo”, “lolo1″, “lolo2″, … molts noms d’arxiu, llàstima que jo no em dic Lolo, t’hagués estat més fàcil.
No es podia enfadar cap dels que eren aprop teu, sobretot per la manera com valores la seva feina, la capacitat de fer sentir al costat teu a qui està per sota, el teu bon humor, i l’esperit de lluita, que encara perduren. Tot això fa que cada cosa que demanes la tirem endavant amb il·lusió. Així, en el meu cas, tant el descobriment d’Internet, com el Digit, el Salta, el programari lliure, el Chronojump, i qualsevol dels altres projectes que he pogut iniciar prop teu, éren aportunitats per a aprendre com a estudiós i com a persona.

Superat el primer “susto” i havent tornat de Pamplona, et vas indignar perquè algú havia posat una contrasenya al teu ordinador i creies no ser tu, doncs no era “lolo”. Finalment es va descobrir que sí que era una contrasenya teva, per primer cop havies posat un nom diferent, i aquest era “laura”, el nom de la teva filla, que juntament amb les fotos seves i de la Neus que poblen el laboratori, mostraven que havies decidit aprofitar el màxim de temps per a viure amb els que més estimes. Així la Laura ja és tota una senyoreta espavilada que té el millor dels dos.

Tot i la relaxació acadèmica aparent, vas tancar i llegir la tesi, que és sens dubte la millor lectura que he vist mai, doncs tant el tribunal com la resta de presents estaven i restaran impregnats del teu esperit. A més vas engegar d’altres projectes, i lluites encara per la càtedra.

Per la meva tesi vas poder fer molt, gràcies a tu -tot i els meus mobles desordenats- finalment he pogut tancar el disseny, Ara ja no hi ets per a dirigir-la ni acompanyar-la, però no et vull de director, ja en trobaré algú altre, el que vull i volem és l’Alberto, i si el càncer ens l’ha pres, ens haurem de retrobar demà, tot recordant els bons moments -tots els moments- per a que segueixis entre nosaltres.

He passat de becari a col·lega, i t’he tingut al costat cada cop que un alumne em demanava, cada cop que l’ajudava i el motivava, i també cada cop que engegava als aprofitats de la universitat, sigui quin sigui el seu rang. Com el teu bon humor, el teu inconformisme i esperit de lluita també és contagiós, com vols que et deixin entrar al cel si ho revolucionaries tot! Et donarien una tasca concreta i tu regaries les plantes, cuinaries “revueltos de ajetes y trigueros”, explicaries acudits, arreglaries les coses i les posaries on estiguessin millor, tot fent en tot moment pinya amb els que tenen un somni. Series un inadaptat en la pau celestial. No marxis tan lluny, queda’t entre nosaltres, queda’t on podem continuar aprenent de tu.