Bé doncs, enviat a la feina, relacionat: una mini xerrada TED que explica com fer el nus i llaç de les sabates. Podeu veure el vídeo. En aquest cas, fa el llaç al revés de l’habitual i això hauria d’ajudar a que no es desfés el llaç. Tenia (diria que ja no) uns cordons que sempre es desfeia el llaç, ho hauria de provar amb aquells.

I per últim, una Web molt completa sobre diferents maneres de passar els cordills. Comença dient: encara portes els cordons tal com van venir de la botiga?

Fa unes setmanes, a la feina, vàrem fer un Hackday. Jo vaig pensar en ambientar-me. Per això vaig portar el portàtil de casa, una Gameboy vella (per fer un Tetris i inspirar-me). El dia abans vaig sentir a la ràdio que pel cap marxa molta escalfor, així que vaig pensar… em posaré la caputxa, a veure si tinc el cap més calent i programo millor. No va ser el cas de programar millor, però em van fer la foto, totalment de sorpresa (de fet no vaig veure quan me la feien). I cada cop que la miro ric!

Per cert, el hackday va ser molt divertit, i no només per la foto. Ja ho comentaré.

Em va xocar especialment que no poden apagar foc a no ser que que hi hagi alguna vida en perill. Però no poden apagar foc si «només» crema béns materials. Altres són curioses, molts es basen en no treballar.

Bàsicament és extracte de llevat. Les sobres del què feien la cervesa? Bé, no sé.

Normalment es menja untat al pa. És força salat, té un gust i olor molt característics. A mi m’agrada untar pa amb Marmite i llavors posar-hi melmelada a sobre, li dona un gust dolç/salat que a mí m’agrada. Sempre m’agrada el dolç/salat. La gent normalment em mira malament quan dic que faig això.

Bé doncs, jo faig el què dic el «Marmite test». Recordo força bé dos casos:

• Dos amigues (una russa, l’altre russa-estoniana): van escupir-ho
• Un noi rus: va menjar-se impassible mitja torrada de pa amb Marmite i llavors em va preguntar: «Però això, la gent per què ho menja?»

Normalment dic: Durian i Marmite, el menjar dels campions. No perquè vagi bé junt, sinó perquè junt ha de ser molt explosiu!

Vaig estar dubtant si comprar aquesta càmera o una altra i al final em vaig decidir per aquesta. La decisió va consistir en recerca en línia, parlar amb alguns amics, el CHDK que ja comentaré, i, també, dues visites a una botiga física (Jessops) perquè tenen moltes càmeres per provar a la botiga mateix. Hi ha sistema antirobatori pel lloc on normalment es posa el trípode, però va molt bé per comprar càmeres, es pot anar a dins, remenar, etc.

Bé doncs, vaig pensar… la càmera la compraré a la botiga ja que la diferència de preu no és massa gran i vull que hi segueixi havent botigues per anar, remenar, preguntar… no voldria que desapareguessin.

Per un preu una mica més alt tenien la càmera, bateria, memòria i bossa per la càmera. Deien que t’estalviaves uns 44 Euros si ho compraves tot junt. Eren 44 Euros del seu preu marcat, que és molt major que el preu en línia. És a dir, per exemple, la bateria valia 25 Euros i sortia per 15 Euros si ho compraves tot junt. Però en línia valia 10 Euros.

Així que vaig decidir: compro la càmera a la botiga, així ja la tinc, i els accessoris en línia (que si tarden a arribar no passa res, ja tinc memòria… i encara em surt més econòmic).

Vaig anar a la botiga, no a la de zona més turística però zona d’oficines (botiga més petita, poca gent). I vaig recordar per què normalment no compro a les botigues i ho faig a Internet

• Dues persones atenent. Una persona demanant especificacions, i una altra xerrant amb un client que es veia vestit car i demanava coses d’alt preu (la càmera que vaig comprar és compacte i de gama mitjana). Una tercera persona esperant, que va marxar al cap d’uns minuts després que arribés.
• Un cop em van atendre i vaig dir «vull comprar la càmara Canon Ixus 130, de color negre» (sabia molt bé què volia) em van dir -evidentment- si volia comprar el pack amb tot plegat. Vaig dir que no, gràcies, només la càmera. Em van preguntar «i com penses fer fotos? La càmera ve sense memòria!» i jo… «ja en tinc de memòria, gràcies», la dependent «és SD?». Ja li vaig dir, és exactament la mateixa que tu m’ofereixes, ho he mirat bé (vaig pensar que em demanaria llavors per la velocitat del SD o qualsevol altre detall).
• Després em van dir si volia la bossa o bateria de recanvi. Vaig dir que no, gràcies, que ja ho tenia tot (ho tenia demanat a Internet, però ho tenia)
• A continuació em van dir si volia «no sé què», vaig demanar què era i era l’assegurança, que ho cobreix «tot»: em canvien la càmera, durant 3 anys, per un preu, el de l’assegurança, del 10% de la càmera. L’explicació va durar alguns minuts i amb casos reals com «fa 2 setmanes un client va comprar una càmera, i avui ha vingut que se li havia trencat i clar, no el podem ajudar, la reparació sol ser més cara que la càmera…». Li vaig dir que no, em va mirar una mica malament

Entenc que part del negoci és que han d’oferir productes alternatius ja que el preu de la càmera és ajustat. Però caram, quina pressió!

Ull! m’agrada remenar coses a botigues físiques. M’agrada veure els portàtils, càmeres abans de comprar-les. Si puc fullejar un llibre m’agrada tenir-lo a les mans. Però tampoc cal que intentin sobre-vendre . Sé que online també passa, però és més fàcil ignorar el missatge de «voldries comprar també això?» que no quan és més personal.