pintant…

El 14 d’abril va fer 75 anys de la proclamació de la II República i de l’inici d’un període breu i agitat de canvis socials i polítics. Els impulsors n’esperaven una veritable transició democràtica cap a un estat europeu modern, allunyat de les xacres de l’ultracatolicisme i dels “pronunciamientos” dels anys anteriors. I potser aquest hauria estat el resultat si n’haguéssim pogut gaudir d’uns anys de pràctica.
Va ser un període massa breu, a causa de l’aixecament militar. Els seus projectes han estat silenciats pels vencedors durant els quaranta anys de franquisme. I sovint també pels vençuts.
(més…)

Des de fa poc més d’un any dedico part del meu temps d’esbarjo a aprendre i practicar el ball de bastons.

I no, no és metafòric. No m’agraden les discussions acalorades, ni m’agrada veure que -per una cosa absurda- algú arriba a les mans. M’agrada una mica més, això sí, l’enfrontament verbal directe i contundent en temes delicats i en defensa de principis molt sentits. Res de bastons aquí tampoc.
Jo practico el ball de bastons tradicional. Posaria la mà al foc en afirmar que l’adrenalina que cremo durant les ballades és la mateixa que la de les “altres” bastonades, i fins i tot, podria arribar a pensar que el fet que m’agradi aquest espectacle popular, té les arrels al subconscient que em recorden “l’altre” enfrontament. Més clàssic i més rude des del meu punt de vista.

(més…)

Un àmbit de la vida que sempre he volgut entendre i que trobo important poder-hi incidir és l’àmbit de les relacions de treball. No des del punt de vista legal sinó des del punt de vista de les relacions confrontades que mantenen els sindicats, les patronals i el govern. O les variables econòmiques i ideològiques que uns i altres subratllen, prioritzen o beatifiquen (segons correspongui). I encara m’interessa més les relacions que tots aquests agents mantenen amb la població en general, la que està aparentment despolitzada, desinformada i desil·lusionada.

(més…)

Fa una setmana vaig participar en la 1a marxa de suport als presos polítics catalans. La marxa arribava fins la presó de Picassent (València) on ara hi són en Diego i la Laura després d’haver passat per diferents presons de l’estat espanyol, més allunyades encara del seu lloc de residència habitual.

(més…)

Una de les aficions que més m’estimo posar en pràctica és tafanejar. La tinc des de ben menuda i mai li he perdut les ganes. Cap refrany en què es reculli la saviesa dels avantpassats no ha servit per convèncer-me dels perills que suposadament comporta. Ben al contrari, crec que és una capacitat que tenim tots i ens alimentem del plaer secret que ens proporciona.

Ara estic preocupada amb la idea que m’estic perdent milers de calaixos per obrir -milers de pàgines web- perquè no se’m poden acudir les paraules en els diferents idiomes del món. Penso en els minsos dominis lingüístics: poc francès, poc anglès i un primer curs d’alemany a l’Escola Oficial, oooh em podria servir. Començaré per aquí doncs. Entro a l’institut Goethe de Barcelona miro si ofereixen cursos pel segon semestre…ja he fet tard. Potser un intensiu a l’estiu, o més endavant.

Des d’aquí, he anat saltant, a per pàgines (.de) i no gaire lluny se m’ha obert una de ben dolça (i amb un idioma universal) us convido a entrar-hi. És el mite de Pigmalió robotitzat si hi aneu tingueu preparats els altaveus, perquè la música és deliciosa: http://www.hippielook.de/P13.html

(més…)

En un post d’en Carles hi ha les fotografies del nou local de la Barraqueta que obrirà properament amb dos projectes nous. Avui us explico breument un d’ells, el de la llibreria SIRGA.

Prenem el nom de sirga per fer-li homenatge a en Jesús Moncada, escriptor de Mequinensa i gracienc d’adopció, a qui haviem vist passejant moltes vegades pel barri sense atrevir-nos a saludar-lo. És per ell aquest homenatge, li’n farem d’altres (un pendent del “comando” Leucofrina -ja en parleré en una altra ocasió-).

Sirga: Corda usada per fer avançar una xarxa o una embarcació a contracorrent, des de terra i en paral·lel a la riba.

(més…)

Hola a tothom,

Què us deia? L’Eli per desconeixement ha posat el seu post d’agraiment en la categoria de Carles…paciència (II part). Mira que estava avisada.

Una abraçada

Hola,

Quin blog més original. De tres, oi? Aquest blog té una història que em comprometo a escriure breument, però no pas ara.

Encara estic assimilant la notícia i la sorpresa d’ahir. Quan el vaig descobrir. Me’l vau descobrir. (Ja ho explicaré només cal que agafi una mica de confiança). No entenc com em vau enganyar fins el darrer moment ni com treure’m el somriure d’encantada de la cara quan hi penso. Estic entusiasmada.

Volia dir-vos que el que més m’agrada és escoltar-vos un cop i un altre i un altre quan parleu sobre les virtuts dels llenguatges de programació, dels programes de codi obert, de les possibilitats de la tecnologia, dels projectes en què esteu treballant… Converses que per mi són intel·lectualment estimulants per un motiu fàcilment demostrable: el desconeixement immens de què parteixo. En part és per això que he insistit tant: “Hem de fer un blog!” o “això ho podries posar al blog”.

Doncs bé, després de parar l’orella i mirar d’apendre’n. Intento encaixar algunes d’aquestes coses que expliqueu en la meva pràctica diària. Sovint amb la vostra ajuda.

Ahir vaig intentar connectar-me per escriure un post, i va i escric blog amb “c”. Bloc, bloc així ho vaig posar !!! Paciència…tot necessita un temps de maduració com la pintura.

Ara posarem els colors a la paleta i farem una bona feina. Primer d’iniciació, després de mestratge. T’imagines?

Mil gràcies per crear aquest espai i la oportunitat d’omplir-lo junts. Entre tres tan diferents. Amb un mar de coses per explicar, caldrà endreçar-les. Em fa molta il·lusió.

Moltes gràcies.