Hi ha força llocs a Internet que abans de dir coses d’aquestes diuen «SPOILER», així qui ho vol llegir ho fa, i qui no ho vol llegir no ho fa.

Fa unes setmanes vaig anar a veure «The Mousetrap», porta 58 anys en cartell, escrit per Agatha Christie.

Bé doncs, estava a la pàgina de la Wikipedia anglesa llegint sobre l’obra. Normalment abans de veure alguna obra de teatre m’informo de l’argument, de l’època on passa, qui l’ha escrit, etc. només per ajudar a contextualitzar una mica.

El tema més principal de l’obra és qui és l’assassí. És el suspens durant l’obra… i la Wikipedia ho diu ben clar! Ok, canto un «mea culpa», no hagués hagut de llegir la secció que es titulava «trama», però és que per mí trama seria «Aquesta obra passa a un hotel, on hi ha una parella que porten l’hotel acabat d’obrir, reben 6 o 7 clients, hi ha un assassinat, bla bla bla» no «Hi ha un suspens molt gran, i al final se sap que l’assassí és XX».

Evidentment, a la pàgina de discusió de la Wikipedia està més que discutit. Diuen que és una enciclopèdia i no per recol·lectar informació i que qui no vulgui saber aquestes coses que no es llegeixi l’article. No ho veig clar, i posar «spoiler» en un cas tant gran crec que estaria bé. I tampoc és un cas dubtós…

De fet, quan acaba l’obra, es demana explícitament que no es comparteixi amb altra gent qui és l’assassí, i que això és una tradició no compartir-ho, etc.

Diria que eren unes 30 cantants. Em vaig quedar fins que van acabar (vaig estar-hi de 7 a 8 del vespre). Crec que eren de l’Institut de Gospel Barcelona (ull que ve Flash)

Primer de tot: gràcies per fer-ho!!! És d’aquests regals que acaben d’alegrar el dia!

Segon: els vaig comprar el CD. Infinitament millor en directe, però almenys tinc un record. De fet, quasi no compro CD’s de musica… només algun del carrer. L’últim que havia comprat crec que era a Estònia, aquests d’indis que toquen la flauta. Tots són semblants i tots m’agraden força.

Tercer: veig que a Youtube hi ha referències. Per exemple, vegeu aquest vídeo (i els relacionats de la dreta). El del Divendres passat és semblant aquest, que el van penjar el 8 de Juliol i tothom anava amb màniga curta. Però vaja, molt iguals!

Algunes fotos:

(com veieu la percussió era senzilleta, però sonava prou bé)

Ah! genial també el moment que un senyor de més de 60 anys va començar a ballar amb ells.

A veure si un dia els puc veure en un lloc més… còmode (assentat, sense caps davant meu, etc.). I si els torno a enganxar al metro, faré una mica de vídeo. Ja és el segon cop que no faig vídeo d’alguna cosa i després penso que hagués estat bona idea però, quan hi penso, em fa mandra (uns minuts aguantant la càmera)

Volia parlar de com és que em trobo sovint fent coses fora del comú. Sobretot relacionant-me amb persones fora del comú. M’agrada a gent entranya. Pot ser que la gent que jo trobo que és estranya ho és per la meva absoluta ignorància d’allò que ells entenen o fan. Però al gra. Que em torno a despistar.

El dia aquell famós que vaig anar a la tele, amb l’esperança de defensar aferrissadament i instintiva als okupes, vaig pujar a un autocar que recollia al públic que anàvem al programa.

No és que no conegués ningú, però anava observant la gent -quasi ensumant-la-, per saber amb qui m’havia de relacionar. Com a mínim per saber amb qui no m’havia d’asseure. Tan durant el trajecte com a la sala. Vull dir que no sempre l’encerto i amb el temps m’he fet una especialista en l’observació i deducció de possibles compatibles.

Vaig descobrir tres persones interessants. D’entrada em va semblar que anaven despistats. Per descomptat no feien cara d’okupes i encara menys de joves de la JNC (és que en el programa també va intervenir en Mas, i és clar, ell es portava la claca). Feien cara de bones persones i vestien com vesteix la gent normal, sense corbata i sense estridències, una mica passats de moda i tot. L’edat superior a la mitjana i un somriure sorneguer quan convenia feien que me’ls mirés interrogativa fins que, durant l’entrepà (una mica ranci) a què ens convidaren, vam acabar apropant-nos i preguntant-nos de part de qui veníem.

Ells venien a escoltar Jazz. L’Ignasi Terraza és un “famós” (es veu que no tant com el Tete Montoliu) català que toca jazz, concretament el piano. Jo de seguida els vaig comentar que era una absoluta ignorant amb els temes musicals.

I ells es van sentir una mica decepcionats però no van perdre l’esperança i m’explicaven i em posaven exemples de trios i quartets que no puc recordar. Resulta que la seva secció va durar molt poc, els cinc darrers minuts del programa. Però van fer tanta conya amb el tema i amb tant sentit comú que vaig quedar meravellada. Van ser els millors “coneguts” possibles. També perquè ben aviat es posaren de part dels “amics” i vaig riure molt. Després de tres hores d’anar comentat semblava que érem del tot compatibles com si fes un munt d’anys que ens coneixíem.

Resultà que eren del barri i després del programa vam seguir xerrant una estona més fent una cervesa. Vam quedar que ens trucaríem per anar a veure un bon concert de jazz i per il·lustrar-me al discos 100 del c/ Escorial.

Va ser fantàstic compartir amb ells aquella estona. Només per ells va ser merescut l’esforç de superar la mandra i moure’m del sofà. Moltes gràcies.

Aquí hi ha un poc de música de l’Ignasi Terraza.
Petita biografia i discografia del pianista.

Fa cosa d’un mes una antiga companya de feina em truca per dir-me que té una amiga que treballa a la tele local 8tv, de la mateixa corda que la Vanguardia, i dels mateixos propietaris també. I que aquesta noia està cercant gent per fer de públic en un programa en directe i opinar sobre l’okupació d’habitatges, locals i espais. Nota 1: Fa un mes era un tema de portada perquè acabaven de desallotjar La Makabra.

El programa es diu “Amics, coneguts i saludats” i tot just avui m’he assabentat que aquesta expressió s’atribueix a l’escriptor Josep Pla, qui fa en algun dels seus escrits aquesta classificació.

Malgrat que m’agraden molt els saraus i em sento molt encuriosida pel funcionament intern d’un programa en directe, penso que no és qüestió de desaprofitar uns minuts valuosíssims de televisió (local). No sentint-me preparada suficientment com per argumentar a la televisió (local) d’una forma òptima, i tenint en compte que el tema s’ho val, li suggereixo a la cercadora de públic que hi porti un xicot que penso que ho farà immillorablement.

Va resultar que amb el xicot en qüestió ja hi comptava. El nano, finalment, s’havia avingut a intervenir-hi després de pactar un temps d’entrevista propi, no pas de públic corrent i comú, sinó de persona en relleu. Ben fet! Ell parlaria com a representant del moviment okupa i defensaria la posició d’aquells que inicien i mantenen un projecte en un espai en desús o abandonat. En un moment d’il·lusió jo que m’hi apunto i li dic a la noia cercadora de públic sí, sí que hi aniré (jo com a públic). Per tant, de moment, comptava que seríem dos d’”amics”.

Van venir tres nois de La Makabra, ja n’érem 5, i dos nois que lluïen una samarreta amb una frase referida a la casa i a la puta vida. Ja n’érem 7 d’”amics”. Més una noia que parlà en el darrer debat del programa i que venia en representació de l’Assemblea per un habitatge digne. Perfecte 8 ! Aquesta equació, però, no la sabíem fins a la meitat del programa.

El programa té una fila 0 on s’hi asseuen uns convidats que són privilegiats en l’ús de la paraula. Figura que són gent d’alt valor intel·lectual, que afinen quan analitzen els esdeveniments del país i són respectats pels mitjans de comunicació que s’els passen l’un a l’altre. Per nosaltres, dins l’equació d’aquell vespre eren “Saludats” i amb prou feines.

No penso dir noms, perquè ni tan sols els vull recordar. Només constatar que pertanyen a la categoria de persones alienades amb el sistema neoliberal i (segons les seves pròpies paraules) amb la defensa de la propietat privada com a fonament de la civilització. Atenció que aquesta va ser una de les barbaritats que van dir.

La qüestió és que els “amics”, sense voler-ho i sense conèixer-nos estàvem estratègicament repartits entre el públic just als seients del darrera i dels costats dels personatges de la fila 0. Al principi vam ser tímids, però després tan bon punt intervenien els tertulians creàvem un rumor d’indignació i unes veus (cada cop més altes) de protesta que s’estenien i feien l’efecte de guanyar-los terreny.

El rumor ni es va sentir ni es veure per la televisió, però pels “amics” va ser molt divertit constatar com aquesta espècie de tertulians de corbata són bons oradors només quan parlen entre ells, quan fan broma junts sobre la ignorància dels altres. Són bons només quan s’expliquen en el seu medi suat i bavós. Allí s’emparen, s’ajuden, es recolzen en els seus erudits exemples sobre tal o qual qüestió. I no troben -ni tan sols- necessari documentar-se.

Però ai! quan s’han d’enfrontar a una pregunta planera, clara i rotunda que necessita d’una resposta similar. Ai! quan la “rata de televisió” és envoltada d’opinions contràries i fermes.

El dret a la propietat privada ha de ser il·limitat i indiscutible per damunt del benestar i d’una vida digna de les persones? (persones grans que pateixen mobbing, persones joves que no poden emancipar-se, persones adultes que tot just arriben a finals de mes pel preu abusiu de l’habitatge).

Quan els envoltem, quan els diem que no ens satisfan les seves respostes, quan insistim amb rumors que seran crits que no diuen la veritat i que el món que ells defensen no ens pertany a tots. Aleshores no troben exemples erudits, es senten acorralats i fugen d’estudi. Fins i tot insulten. La primera lliçó: no són tan bons, són més aviat mediocres i sobretot covards.

Vam guanyar el debat, el xicot dels okupes ho va fer genial, i la prova del triomf fou que no van fer torn d’opinions entre les persones del públic tal com estava previst de bon començament. L’equació havia resultat en favor nostre per un cop. Res d’okupes violents amb gossos, cadenes i drogues, res de “vagos i maleantes”, el dret a l’habitatge i prou. Això es debatia i per aquest motiu perderen ells.

La veritat és que des de casa probablement hauria fet zapping fins a canviar el canal però en directe va resultar emocionant!