Si ho he entès bé es tracta de que una sola màquina és comporta com si fossin vàries. Així, tot i que només hi ha un teclat, cpu, … en realitat jo tinc l’experiència que estic al meu equip amb la meva distribució de Linux, kernel, paquets, arxius, … i ell està en el seu, però els dos estan inclosos en la mateixa màquina.

Des de fora puc entrar per SSH al seu equip i des d’allà anar cap al meu, o entrar directament al meu. De la mateixa manera ho fan els paquets d’internet, que van del seu Apache al meu Apache o al meu XSP.

L’aplicació concreta, en primer lloc, nou domini chronojump.org, dos foros:

• Chronojump foro
• Chronojump forum

…de moment amb molt poc suc, sobretot perquè són simplement substituts d’unes llistes de correu en que principalment es feien anuncis de desenvolupadors a usuaris.

El més xulo que està allà és un servidor de Chronojump corrent sota XSP, que agafarà les dades dels clients i farà comparatives cap a munt i cap avall. El que més em satisfà és que aquest servidor comparteix pràcticament el mateix codi que el client (exceptuant el GTK), de manera que la creació ha estat molt ràpida i la compatibilitat entre ambdós (les seves classes i mètodes) és molt fàcil de mantenir.

El client es comunica amb el servidor (serveis web) per a preguntar si hi ha alguna versió nova. I si un dia es bloqueja, a la següent execució li diu que s’actualitzi. A més el client pot veure les estadístiques del servidor, i sobretot pujar dades. Quan comenci a haver-hi dades xules, llavors programaré un sistema per la generació setmanal d’informes estadístics (amb R contra el Sqlite) i els mecanismes de comparació de dades entre client i servidor. De moment tira bastant bé excepte un problemilla del XSP que sembla que passat un dia es queda una mica mort. Caldrà actualitzar-lo o fer-ho córrer des de l’Apache amb mod-mono.

Aquí un exemple d’estadístiques del servidor encara en proves (a una foto mal tallada):

Aquí el disseny de la base de dades del que n’estic orgullós:

Gràcies Carles.

Un cop l’any visito la Masia del Barça, bé, a partir d’aquest any hi vaig dos cops el mateix dia!. Allà ens expliquen en 3h tot el que fan en la formació no-esportiva dels nens, però un no pot deixar de pensar en com serà la formació esportiva. Em va sorprendre que ara TOTS els residents tenen representant, penseu que alguns tenen 10 anys i n’hi ha un de 9. El representant és qui promou al nen en diferents mercats, tracta de vendre’l a un altre club -que és l’activitat que li surt més favorable-, o l’utilitza com a moneda de canvi en d’altres operacions de futbolistes a qui representa. Econòmicament, una masia d’aquest tipus surt molt rentable, doncs val més fitxar a un Iniesta quan ja és un crack que tot el pressupost de la Masia en anys.

Si els clubs han d’apostar per la formació -la base- o pels fitxatges és una discussió tan comuna com si un club ha de ser comprador o venedor. En principi, el club petit ha de promoure el que té al costat de casa, ha de formar als nens del poble o ciutat, fins que aquest són tan bons que llavors està obligat a vendre’ls perquè no els pot donar el que demanen. El cas més sonat va ser l’Almendralejo, que amb els xiquets del poble va arribar a primera divisió. Poc després els va vendre tots. Els clubs grans estan a l’altra banda, comprant, i darrerament comprant a les promeses.

Clubs com el PSV Eindhoven han aconseguit estar al més amunt gràcies a fitxar “a qui estava a punt d’explotar” com a exemples coneguts aqui: Romário (1988-1993), Ronaldo (1994-1996), Ruud van Nistelrooy (1998-2001), Arjen Robben (2002-2004), Mark van Bommel (1999-2005), Philip Cocu (1995-1998), (2004-2007), d’altres com Ruud Gullit, Ronald Koeman i Mateja Kežman (tot i que aquests tres ja havien destacat a Feyenoord, Ajax d’Amsterdam i Partizan respectivament).

A l’estat espanyol no es té tan bon ull com al PSV i per això en general es fitxa al qui ja ha explotat, bé de vegades ha explotat massa i alguns clubs han fitxat més per a presumir de noms que de nombre de jugadors en edat de córrer 100 metres… seguits… tot d’una tacada… encara que sigui sense apretar molt. David Beckham va arribar quan -deixant de banda la part no-esportiva- ja era mundialment conegut . En uns primers anys va fer una miqueta de pena per allà al mig, però quan va tornar a l’extrem dret va tornar a demostrar que valia el que valia.

Al 2004, quan va arribar “Bécan” (A3) va aparèixer la “Ley Beckham” -tot i que sembla que no ho van fer pensant en ell-, que redueix durant 6 anys l’ IRPF dels estrangers que venen a treballar a Espanya, suposadament per a afavorir a les empreses que portavent talent al país, tot i que sobretot va ser usat pels equips de futbol. Més info a IUEsport, CincoDias.com.

A l’agost es publicava Los abogados italianos buscan las cosquillas a la ‘ley Beckham’ doncs aquests, amb l’ètica que caracteriza la seva professió, estan intentant implantar el mateix o lluitar per a que Brusel·les impedeixi aquesta pràctica a Espanya “Si yo no puedo… tu tampoco”, valent-se en que “Espanya els dona millor tracte que als contribuents espanyols.

Avui El País publica Futbolistas millonarios con impuestos proletarios que posa el tema damunt de la taula, i fa esmena que a Ronaldinho se li acaben els 6 anys i que l’any vinent sortiria molt car al club. Caldria fer molts numeros per a saber si al club ja li va bé que baixi el rendiment. En la meva opinió, tenint a l’Iniesta s’acaba la discussió.

Acabant la picadeta falta el darrer ingredient: La Selección, que és un tema candent doncs ahir mateix jugaven Euskal Herria i Catalunya. Molts les promocionen perquè no es senten identificats amb La Selección, i d’altres, a més ho fan perquè La Selección es tan patètica que fa anys que no els importa per a res. Com volen guanyar alguna cosa amb lleis com la Ley Beckham? no en tenien prou amb la Llei Bosman? Només cal veure les davanteres millors clubs de l’estat, exceptuant Bojan Krkic (tan espanyol com l’Antonio Resines) i algú més, són formades per jugadors espanyols? Doncs ja n’hi ha prou de tanta Selección i Selección i Selección i Espanya 12 – Malta 1 (de fa 24 anys), si des del primer moment s’aposta pels de fora, doncs a Espanya hi ha “La liga de las Estrellas”… els estels del més enllà.

I direu:
- Escolta!, i per què? no t’agrada guanyar?
i he de respondre:
- Sí, és clar, sempre he lluitat per a guanyar, però m’importa més aprendre i passar-m’ho bé, i si aquests dos es compleixen, segur que arribaran les victòries.
llavors replicareu:
- A veure si t’expliques millor…
doncs m’explico…

A molts clubs, i depenent de les categories encara es fa més palès, s’entrena sense entrenador, els jugadors repeteixen una sèrie d’exercicis que saben o pensen que els van bé i després fan algunes partides. En aquestes partides, està clar, es va a guanyar. Llavors podem pensar:

-“Si assumim que l’important és aprendre, cal treballar els propis defectes, per això cal explicar-li a l’adversari els teus punts febles, dubtes en el joc, i fer-ho per a que els aprofiti i ens guanyi”.

I tornareu a dir… i per que?

- “Doncs, si no et juguen de la manera que et fa mal, no aprendràs a superar el problema, és millor sacrificar la victòria contra un company d’equip tot treballant en situació real de partida els punts febles del joc que tractar d’amagar els defectes”. I afegeixo: “Al cap i a la fi, si tens esperit d’equip, no t’importa perdre amb els companys, el que t’importa és millorar com a equip i cal que els diferents membres facin això”.

Avui mateix entrenava amb el meu company Dani -àlies “El Zorro”-. El meu company és un jugador de més categoria -més bon jugador-, i ho ha demostrat en els dos primers jocs, on m’ha cosit igual com em va cosir al darrer campionat on ens vam enfrontar; però “El Zorro” treballa a torns i avui havia dormit 3 hores. La concentració li ha durat una hora i a la segona hora d’entrenament ja li costava pensar. M’ha començat a tirar pilotes no complicades a la meva dreta, i cony! això és un suïcidi!, jo tampoc li he de fer mai. I el servei tallat fort l’ha començat a fer més suau, i les boles profundes a l’esquerra ja no ho eren, i el més important, ell ja no jugava tant acotxat i era menys agressiu.

M’he esforçat en -respectuosament- explicar-li tant com rendir més per la seva part i com fer-me fallar més a mi. I ell escoltava i ho ha anat aplicant, però el cansament avui ha estat més fort. Cal anar amb compte amb aquestes explicacions, i fer-les breus, han de ser més del tipus “consignes”, doncs al tennis de taula, com hi ha tanta proximitat amb el rival, és molt comú trobar-te amb pesats que parlen més del que juguen i acostumen a ser uns paquets que tracten de donar-te lliçons.

No és el primer cop que ho faig, li demano a la gent que insisteixi en les meves errades, però ells no em diuen les seves. Sembla que els importi més que els guanyi que no pas millorar. Penso que és com mostrar el codi (Linux) per a poder treballar i corregir les errades, i que això és millor que tapar-ho i abandonar-ho… què pesa més: destacar per damunt de la resta de l’equip o millorar com a jugadors i com a equip?

El cap de setmana no és excusa quedar-se a casa ni avorrir-se. Consultes un parell de webs on recomanen rutes a peu o en bicicleta:
http://www.geocities.com/r_pinyol

http://www.rutabike.com/custom/route/route.php3?country=1&region=1

http://www.diba.es/parcsn/parcs/itineraris.asp?parc=0&m=160

I zas! ja la tens, és igual l’hora perquè es fa fosc ben tard. Vam arribar a Sant Celoni a les 13:00 hores, i un cop mullats a una font pública, comencem a rodar.

L’objectiu era fer part del GR-5 amb bicicleta. De Sant Celoni fins a St. Martí del Montnegre i després Hortsavinyà. I després Pineda de Mar. Aquesta és la ruta aproximada que vam seguir.

No dúiem mapa només les indicacions d’alguns rètols i de fites important. Però sabíem que en la direcció que havíem seguit es trobava la recompensa. Després d’una gran pujada sota el sol albirar el mar i tenir la certesa que en unes hores acabaríem dins un bany d’aigua salada.

És un paratge bonic el Montnegre un bosc Mediterrani sec d’alzines i pinedes. Això a la solana a la obaga hi ha castanyers i cireres d’arboç. És més humida, fresca.

En començar a causa de la calor i el desentrenament vam tenir alguns problemes. Sovint a les pujades hem de baixar de la bici. Ho anem combinant no és cap problema.
I les baixades espectaculars t’omplen de pols i d’esperança i després torna a pujar. Tants cops com calgui fins arribar al mar. La fita blava.

A les 19:00 érem a Pineda trepitjant la sorra de la platja com breus turistes de diumenge a l’estiu. Ens vam fer un fart de menjar pastissets de xocolata i vam beure a glopades una coca cola freda. Vaig passar gana i una mica de set durant la ruta perquè havíem fet un entrepà al tren i prou.

Però va ser gratificant la volta. I vam respirar un aire un poc més pur que el de Barcelona. I vam constatar, com d’altres vegades que tenim el país més bonic del món.
Una ruta molt recomanable per fer, això sí, de bon matí. Sense dificultat sense grans desnivells un poc seca, d’ànima mediterrània.

El primer que hem de pensar és que el Barça, sí, és un equip. No parlem d’individualitats aïllades, sinó d’un conjunt de jugadors que s’entén gairebé a la perfecció. Com a proves en citaré ara algunes, i ho faré de forma desordenada: Es pot parlar del bé que marquen la línia del fora de joc, on molts cops a més es situen just davant de la línia de l’ària, deixant clar als àrbitres que tots els que estiguin més avançats són en fora de joc. La línia de passada o l’oferiment dels jugadors és de llibre: en tot moment el que té la pilota té dues-tres solucions per a fer una passada clara degut a la capacitat d’oferiment que mostren els jugadors i de la manera com eixamplen el camp. Els triangles defensius que apareixen i la bona comunicació entre el que cobreix i el que s’anticipa a robar la pilota. La pressió a tot el camp, des del primer defensa: Eto’o. El bon enteniment entre els laterals que pugen (Silvinho, Belleti) i els els falsos extrems que veuen com són doblats (Ronaldinho, Iniesta, Van Bommel). Els desmarcs en diagonal de Larsson i Maxi, sempre vistos per Ronaldinho, Deco, Xavi, Iniesta, així com són vistes les entrades en velocitat de Eto’o i Giuly. El mig del camp de contenció d’Edmílson, Marquez, i Deco, i la mitja-davantera de creació i desbordament amb Ronaldinho, Messi i altre cop l’omnipresent Deco.

El que he comentat a la parrafada anterior no funcionaria sinó fos per la capacitat d’entrega dels jugadors. Digues que són treballadors, digues que no són gaire fiesteros (Rijkaard va demanar brasilers que no ho semblessin, ja casats a poder ser…), digues que el tenir un 33% del sou en variable depenent dels èxits (és l’únic equip de l’estat que ho fa), digues el que vulguis, però corren com si juguessin a segona. La premissa de “que corri la pilota, no el jugador” mereix especial comentari: la pilota corre, doncs la majoria juguen a dos tocs. A més, Messi i Ronaldinho poden córrer -amb la pilota controlada i desbordant defenses- a pràcticament la mateixa velocitat que sense pilota. On també corren tots és per a robar la pilota, només cal veure quant li dura la possessió al contrari, només cal veure un partit fent veure que ets dels altres i desesperar-te perquè veus que no tens la pilota, perquè et passes el partit corrent darrera d’ella, i això et fatiga, i al minut 30′ de la segona part estàs desfet i llavors encaixes gols, i més si entra un Messi o un Iniesta fresc. Si ets de l’equip adversari, veus que has de jugar al contraatac i que no és tan fàcil, doncs no et deixen pensar, la defensa està força avançada i molt concentrada. El “correré com un negre per a guanyar com un blanc” d’Eto’o es podria aplicar a tots els jugadors amb un “Correré com si fos de segona, però guanyaré a primera”, i això és un gran mèrit de l’entrenador.
Si pensem en la qualitat individual dels jugadors, ens adonem de que posició a posició, tots són del màxim nivell de la lliga estatal, però hi ha cinc d’ells que estan a anys llum, parlo de Puyol, Deco, Ronaldinho, Messi i Eto’o. Sé que em deixo a Marquez, que ha estat inmens, i a Xavi, però he volgut destacar cinc jugadors, que comento tot seguit:

Puyol és un defensa ràpid, fort i llest que és col·loca sempre on toca, s’anticipa molt bé, pren la pilota amb agressivitat, sense que l’altre se n’adoni, i sense fer falta. La seva actitud és més ofensiva que la del davanter, és sens dubte un fora de sèrie.

Deco és a tot arreu, podria jugar més avançat, però la presència de Ronaldinho el relega a una situació de més sacrifici on es troba més endarrerit i lluita recuperant gran quantitat de pilotes per darrera, com semblava que ja no es feia. A la selecció portuguesa, ell, Costinha i Maniche ja van demostrar que es podia incomodar molt a l’adversari amb l’actitud de prendre la pilota a l’atacant per darrera. Tàcticament Deco és perfecte, doncs a les transicions defensa-atac veu de seguida la jugada, fa la passada a l’espai, li deixa a en Ronaldinho o ell mateix decideix amb un xut potent que l’any passat a més anava ben acompanyat per la sort. Ens va anar molt bé en el seu dia Davids, quina empenta va donar a l’equip, però ara us asseguro que ningú el troba a faltar. Fixeu-vos en la gran derrota de la temporada: el partit d’anada amb el Saragossa, qui faltava? faltaven Puyol i Deco, i això es nota.
Ronaldinho és el jugador que joga bonito i a més juga efectiu. Quants jugadors i aficionats fan coses com les que fa Ronaldinho, però què pocs ho fan desbordant al(s) contrari(s) amb una potència que els deixa sense poder participar en la jugada excepte per a agafar la pilota de sota la xarxa. Les seves passades, són a més molt precises, elx xuts a porta poden millorar, però el que no pot millorar és tot el que aquest jugador porta a l’esquena: una afició entregada a l’espectacle, que omple els camps per a il·lusionar i un projecte de futur més ample, doncs molts jugadors com Henry o Lampard voldran venir per a estar al costat d’ell.

Messi és gran, molt gran, extremadament vertical i ràpid. Com s’entén que sigui tant difícil prendre-li la pilota i fins-i-tot fer-li falta si és menut i és coix? (sempre condueix amb una cama, amb la mateixa que xuta). La seva coixesa la supleix, i de quina manera, fent gairebé sempre una finta amb el peu o el cos, i, en el moment en que l’adversari hi cau, el desborda deixant-lo a contra peu a una velocitat molt elevada i amb diversos adversaris simultàniament. A més, no es pot oblidar que té un gran toc que li permet controlar, desbordar i xutar en el rol de fals extrem.

Quan Ronaldinho va fer el primer gol al camp del Madrid aquest any, aquest va rebre la passada de Deco abans del mig camp, Ronaldinho va desbordar 3 -crec- defenses i va marcar. Acabat el partit, Deco va dir: “compta com a assistència?” referint-se amb humor a que ell havia fet la passada que va provocar el gol. De la mateixa manera, el gol màgic que va fer Maradona contra a Anglaterra al mundial del 86 minuts abans del gol de la mano de Diós, va anar precedit d’una passada enrere a mig camp de mans d’un company de la selecció, Maradona es va driblar mig equip, fins-i-tot va fer caure el porter, i va marcar potser el millor gol de la història del futbol. El passador -en el mateix to de broma de Deco- va dir: amb la passada que li vaig fer…, i el gol va pujar al marcador, un gol que és a les primeres posicions de qualsevol recopilació de futbol, i que aviat haurà de ser comparat amb les perles que el jove sub-20 del Barça ens està preparant.

Eto’o és el primer defensa de l’equip, sempre pressionant per a que l’equip recuperi la pilota en menys de 10 segons. Quan té la pilota, té molta gana de gol, es dirigeix a la porteria amb velocitat i si té poc temps per a pensar, millor. És molt bo quan el seu instint és qui decideix i la manera com pentina l’ària fa que apareguin i transformi ocasions que no podien ser classificades com a tal. En la meva opinió, les crítiques de part del públic de cara a ell són injustificades, ja sabem que Ronaldo és més efectiu que ell, sabem també que Henry és molt més tècnic, i sabem que va tant de pressa que no deixa temps a l’adversari a que caigui en les seves fintes -cosa que provoca que moltes vegades s’emporti la pilota amb el maluc entre rebots-, però CREA moltes ocasions, tantes que és el màxim golejador moral de l’any passat -el Marca li va robar un gol- i segurament ho serà aquest any.

No he volgut parlar de la part humana, doncs tot i que molts diuen que és un equip ple de jugadors compromesos amb causes humanitàries, somrients i molt propers a la gent, això també és entès diferent depenent de qui sigui el teu equip. Tracto aquí de parlar d’aspectes en els que qualsevol aficionat de l’esport pot estar d’acord independentment de quins són els seus colors, i independentment de si en té. Per altra banda, sí voldria destacar el paper de Eto’o que està sent important en la lluita contra el racisme als camps, i la seva representació que fa del continent Africà. També val la pena mencionar com Marquez ha aconseguit engrescar al seu poble, sent el primer mexicà que arriba a la final de la Champions, i a més fent-ho per segon cop. Aquest dos jugadors estan fent que aficions molt grans coneguin i segueixin a aquest equip.

Quant es parla dels cicles en el futbol, és en referència a les sinèrgies que es creen entre determinats jugadors. Aquestes connexions poden ser entre dos-tres jugadors tal i com van ser descrites per Menotti amb el constructe: petites societats i/o poden ser a nivell de tot l’equip. Els cicles és com s’anomena a les etapes de 4-6 anys en que uns jugadors maduren al costat de l’equip tot aconseguint un nombre important de títols. Això és el que li espera a aquest equip, doncs és molt jove, i amb la capacitat dels jugadors que he comentat per a atreure a d’altres estrelles, es pot dir sense embuts que tenim equip per anys. Així que tranquils pel cava, que si a fora no en fan gasto, ja el farem nosaltres.