pintant…

Primera comparació: Dr. Dolittle

Fa un parell d’anys, amb la meva cosina, vàrem mirar la pel·lícula Dr. Dolittle. Bé, potser era la segona part però el principi és el mateix: l’actor principal parla amb els animals, i els animals li contesten

Jo li vaig dir a la meva cosina, que llavors devia tenir 5 o 6 anys, que això és el mateix que jo faig a la feina. Bàsicament parlo amb els ordinadors. Parlo un llenguatge que ells entenen, i em contesten d’una manera que jo entenc. No és tant especial com Dr. Dolittle perquè molta gent ho fa… però per la gent que no l’entén és sorpenen. Per la meva cosina, el Dr. Dolittle parla amb animals i el cosí Carles parla amb ordinadors, els hi dic «feu això» i fan això, o bé es queixen. O bé no m’entenen i fan una altra cosa, qui sap.
(més…)

Avui és St. Joan. També conegut per la nit més curta, o bé el dia més llarg de l’any.

Depenent de quan al nord o al sud al globus terraqui les ciutats tenen més o menys hores durant una època de l’any. És a dir, si ens movem est-oest tenim les mateixes hores de sol, tot i que pot sortir abans o després (és el què passa a la Corunya, que es fa fosc força més tard que a Barcelona).

En canvi com més al nord a l’estiu es fa fosc més tard i a l’hivern més d’hora.

Per exemple, i segons un programa que he fet amb Python, avui dia 24 de Juny:
(més…)

Ho comentava a l’excursió de Caliu a la Mola. Quan rebo correu brossa a la feina fins i tot m’agrada.

Per què m’agrada? Sóc massoca? Normalment, el 80% de correus útils de la feina són coses a fer (l’altre 20% són coses tipus “gràcies”, “ok”, etc. etc.). En sí no són “marrons”, però sí que són coses del tipus: hi ha un nou tiquet al sistema de tiquets (normalment s’en cuiden els meus companys), o bé algú que fa alguna pregunta de com tenir algun sistema, o un avís automàtic que una línia ha caigut, … vaja, coses de feina que poden interrompre la feina que un està fent i sol ser millor que l’altre part.
(més…)

M’estranya força que no hagi tocat aquest tema aquí a Pintant. És sobre la música massa forta a alguns locals (un altre dia potser tocarà sobre la gent que parla massa alt o fa massa soroll, hi ha gent «sorollosa»)

Bé, em costa molt estar a llocs on no pugui parlar amb un to de veu baix/normal. Quan dic normal vull dir sense cridar, ni haver de posar la boca a l’orella de l’altre persona. Especialment aquest últim cas (boca-orella) que es complica molt si volen parlar 3 persones. Crec que es pot aconseguir, posant dues orelles juntes i parlant allà, però no és massa usable. A més, amb música massa alta em costa molt pensar. Fins i tot em vaig comprar uns protectors auditius després d’una Euskal Party que la música estava tant forta que amb prou feines podia fer res de profit! (bé, el millor que feia era marxar de la zona de la música forta).
(més…)

Hi ha qui ho vol tot “ara ara!”. Sense saber esperar. Trobo força d’aquesta gent. Impacients, exigint-ho al moment. Curiosament exigeixen al moment el què han de rebre, però no el què han de donar (això seria una altra entrada, el tema de veure la palla a ull d’altri però no la viga a ull propi).

Doncs això, que em trobo amb gent que no sap esperar. Volen tot al moment. No cal! Jo estic gaudint el què vaig planificar fa cert temps. Avui he comprat uns llibres a Amazon… arribaran d’aquí uns dies, no cal impacientar-se. No cal exigir a Amazon que ho faci més ràpid i patir perquè ha tardat tres dies i no dos dies i mig. Sí que potser cal comprar els llibres abans d’acabar els anteriors, ja que sinó potser sí que ens impacientarem (planificació).
(més…)

Fa temps que deixo poques propines als llocs (ni restaurants ni taxis, que són els llocs o serveis més habituals que utilitzo i on molta gent deixa propina).

Tal com diu un company de feina, ell quan va casa el client i arregla algun problema no espera pas propina! I ell no entén perquè està ben vist deixar-ne a altres llocs. És més, l’indigna que s’esperi que es pagui més que el què marca el tiquet o el taxímetre.
(més…)

A vegades estic treballant o fent coses per afició i estic a un estat (A) que ens podem imaginar com una posició a un sistema cartesià. I vull anar a B (una altra posició). En aquest cas potser sé el camí (la solució), o potser no la sé.

Es pot donar el cas que no sàpiga cap on va el camí. Poden passar varies coses. Una és que, com que no sé la solució, investigui cap a diferents camins. D’aquests es pot donar el cas que tingui sort o vista i agafi el més curt a la primera, o bé que faci varis intents perquè no és evident, no tinc sort, etc.
(més…)

Visitant una església prop del Moncayo vaig estar mirant els confessionaris. Vaig pensar que potser quan es va aixecar el temple tenien més importància que ara. Potser amb la fam i les malalties es cometien més pecats. Potser ara que estem més acomodats ens confessaríem de “desitjar la dona del proïsme” (o l’home, que els manaments no els van pensar per una societat alliberada de discriminacions de gènere) i poca cosa més. Em ve al cap gent que sí que s’hauria de confessar de moltes coses, gent que per la seva professió de primera plana està obligada a mentir i a no rectificar, però insisteixo, crec que es peca menys.

Atenció que el text és llarg… fa molt que no escrivia…
(més…)

Seguint l’última entrada, he rebut un mateix comentari de diverses persones que viatjaven a Barcelona. Em deien: aquí no poseu els horaris de les botigues.

No m’hi fixo molt. De fet tinc la sensació que hi sol haver l’horari de les botigues, no? Potser han estat un amica “gafes”…

Però fa unes setmanes (i abans de l’últim comentari, que em fa escriure aquesta entrada) vaig veure a Toledo, a una botiga de records, una rajola amb un text.

Tristament no la vaig fotografiar (i no serà per poques fotografies) però vaig llegir i recordar el text molt bé. Deia:

(més…)

Per mi, l’idioma rus i l’idioma alemany em sonen agressius. Des de sempre. A Estònia, a vegades, quan algú parlava rus pensava que hi havia algun problema i estaven enfadats… jo demanava i no, només comentaven què tal el dia

Un company Txec tenia una teoria més bona: el rus li sona “enfadat” o “agressiu” i l’Alemany li sona com “military commands” (ordres militars). Diu que li sona així, tot i que potser és influenciat pel fet que Alemanya i Txèquia havien tingut guerres. De totes maneres, tampoc li sona bé (tot i que el Txec també és curiós… arrel eslàvica i tenen frases sense vocals i tot!)
(més…)