Una vegada que tinc molt present: volia enviar un mail a l’amiga Eli (era un 30 de gener, o molt a finals de gener… del 2005!). Li vaig enviar a una professor d’universitat de mateix nom. Era el típic mail una mica tard de bon any, bons desitjos, petons, etc. no vaig veure l’errada fins que la professora em va dir que moltes gràcies però «penso que aquest mail no era per mi». Vaig anar corrent a llegir el mail a veure què havia escrit!

Fa un any aproximadament comentàvem amb en Xavi Xavi, a un bar de C/ Muntaner: li havia passat, ell era qui havia rebut un mail que no era per ell sinó per un alumne seu… d’un altre alumne parlant d’ell. Crec que parlant però no massa bé. Em deia que caldria que els programes de mail poguessin «des-enviar», o enviar al cap de poc. Jo deia que potser sí, sense estar massa convençut del tema.

Temps després vaig veure que a Google Mail, dins l’opció de «laborati» (labs?) es pot activar que hi ha cert temps per desenviar els emails. Vaja, l’idea del Xavi tal qual allà dins!

Però els últims mesos he posat més cops la pota: un o dos a alguna llista de correu (voler enviar a algú i enviar-ho a la llista) o el més divertit: enviar-li a la meva mare un mail que havia d’anar per… l’Eli un altre cop! Sempre està ella al mig de les meves errades? Segon cop, 5 anys després! Les vegades que he fet això recentment he vist l’errada just segons després d’enviar.

(Deu ser més o menys normal: acabo de veure un mail a una llista dient «ops, això havia d’anar en privat». O bé recordo haver-ne rebut algun que no era per mi)

Aquest cop he pensat que cal arreglar això. Ara els meus mails tarden 60 segons a sortir. El meu programa de mail ho envia al meu postfix (com sempre) i aquest, abans d’enviar-ho al servidor, els retén 60 segons i després els envia. De moment, per sort, no m’ha calgut aturar cap mail, però ara puc. Espero que no ho hagi de fer, o almenys que tardi força a fer-ho.
Durant aquests 60 segons tinc temps de desconnectar el cable de xarxa/apagar l’interruptor de la tarja sense fils i borrar el mail de la cua de postfix.

Properament faré cinc cèntims de com ho vaig implementar, per si algú li interessa.

Fa un parell d’anys, amb la meva cosina, vàrem mirar la pel·lícula Dr. Dolittle. Bé, potser era la segona part però el principi és el mateix: l’actor principal parla amb els animals, i els animals li contesten

Jo li vaig dir a la meva cosina, que llavors devia tenir 5 o 6 anys, que això és el mateix que jo faig a la feina. Bàsicament parlo amb els ordinadors. Parlo un llenguatge que ells entenen, i em contesten d’una manera que jo entenc. No és tant especial com Dr. Dolittle perquè molta gent ho fa… però per la gent que no l’entén és sorpenen. Per la meva cosina, el Dr. Dolittle parla amb animals i el cosí Carles parla amb ordinadors, els hi dic «feu això» i fan això, o bé es queixen. O bé no m’entenen i fan una altra cosa, qui sap.

Si recordo bé la meva tieta em mirava tota… curiosa.

Segona comparació: escriptor

Fa unes setmanes una amiga em va dir (perquè havia escrit un mail una mica llarg) que tinc una faceta oculta d’escriptor. Vaig pensar-hi… i home, sí que sóc una mica escriptor. Escriptor de codi font. Força estona de la meva jornada ho passo escrivint. No expresso normalment massa sentiments, però escric perquè l’ordinador ho llegeixi i els companys també. O jo mateix més tard. No sóc un bestseller, però pensant-ho bé i seguint la comparació el què escric (i que només el compilador/interpret i els companys ho llegeixen) està a força més ordinadors que alguns llibres escrits, tristament per aquests llibres

(crec que hauria de fer una categoria nova tipus «tonteries» o «paranoies»)

Depenent de quan al nord o al sud al globus terraqui les ciutats tenen més o menys hores durant una època de l’any. És a dir, si ens movem est-oest tenim les mateixes hores de sol, tot i que pot sortir abans o després (és el què passa a la Corunya, que es fa fosc força més tard que a Barcelona).

En canvi com més al nord a l’estiu es fa fosc més tard i a l’hivern més d’hora.

Per exemple, i segons un programa que he fet amb Python, avui dia 24 de Juny:

• Barcelona: 15.13 hores de sol
• Londres: 16.55 hores de sol
• Tallinn: 18.51 hores de sol

Cal tenir en compte la definició de posta de sol i sortida del sol. Els càlculs els he fet amb el mòdul per Python anomenat ephem. Se li dona unes coordenades i càlcul l’hora de sortida i posta del sol.

Bé doncs, doncs amb un any complet a les tres ciutats de dalt hi ha aquestes hores de sol:

• Londres: 4475.07 hores
• Tallinn: 4513.31 hores
• Barcelona: 4450.17 hores

Les diferències entre les ciutats són força petites. Però clar, a Londres sembla més fosc: està sempre més núvol que a Barcelona! I a Tallinn compensa l’estiu, però tot i així és difícil passar l’hivern que tenen 6 hores de “llum” (de 9 a 3 de la tarda aprox., és a dir, a les 9 es comença a veure el sol lluuuuuuuny!)

També he representat gràficament les hores de sol durant un any a aquestes ciutats. Així podeu es pot veure que Tallinn té fins a 18.5 hores (avui, es pot veure al gràfic) i a l’hivern només té 6 hores de sol mentre Barcelona en té 8 i Londres tot i que no té massa sol ara a l’hivern en té més que Barcelona.

(perdoneu la mala qualitat del gràfic, però tinc unes coses pendents més a fer que ja ensenyaré també d’aquí uns dies. Si feu clic sobre el gràfic es veurà millor)

El codi que genera el fitxer CSV per generar les gràfiques.

Hi ha una entrada relacionada amb les hores del pol Nord i altres curiosiats.

Per què m’agrada? Sóc massoca? Normalment, el 80% de correus útils de la feina són coses a fer (l’altre 20% són coses tipus “gràcies”, “ok”, etc. etc.). En sí no són “marrons”, però sí que són coses del tipus: hi ha un nou tiquet al sistema de tiquets (normalment s’en cuiden els meus companys), o bé algú que fa alguna pregunta de com tenir algun sistema, o un avís automàtic que una línia ha caigut, … vaja, coses de feina que poden interrompre la feina que un està fent i sol ser millor que l’altre part.

Però què passa quan rebo un correu brossa a la feina? Doncs que veig un mail, i penso… arf! quin problema serà? què ha passat? quina línia ha caigut? però no! a vegades és “Enlarge your penis!” “buy v1agra” així que faig “Supr”! i a seguir treballant després d’estar content que el possible “marrón” hagi estat només un… spam!

PD: no, si us plau, no m’envieu spam per fer-me content, si no n’hi hagués també estaria content!

Bé, em costa molt estar a llocs on no pugui parlar amb un to de veu baix/normal. Quan dic normal vull dir sense cridar, ni haver de posar la boca a l’orella de l’altre persona. Especialment aquest últim cas (boca-orella) que es complica molt si volen parlar 3 persones. Crec que es pot aconseguir, posant dues orelles juntes i parlant allà, però no és massa usable. A més, amb música massa alta em costa molt pensar. Fins i tot em vaig comprar uns protectors auditius després d’una Euskal Party que la música estava tant forta que amb prou feines podia fer res de profit! (bé, el millor que feia era marxar de la zona de la música forta).

Però l’altre dia, després d’estar a un lloc amb música excessiva (i sense parlar, ni escoltar, ni consumir… feia d’estàtua!) vaig pensar com es podria solucionar el tema. Què tal un auriculars que donin a l’entrada del local, amb el seu receptor de música i el seu volum?

Imaginem: entrem a un lloc, i donen els auriculars amb receptor i volum. Cada persona se’l pot posar al seu gust! Més alt? Cap problema! Més baix? Cap problema! Seria un somni: qui vulgui sortir a ballar amb el receptor, ho pot fer! No és un problema! I qui vulgui seure i parlar: també ho pot fer! i sense cridar.

Per què no es fa? Bé, suposo que hi ha una part cultural -més que cultural, de costums-, però qui es posaria la música per rebentar-se les orelles? Jo crec que poca gent. Qui aguanta ara la música rebentant-se les orelles? En aquests llocs, quasi tothom. Alguna cosa no em quadra! O la gent, en general, posaria la música més alta del què penso o bé estem fem el passarell: fent el rebés del què la gent vol, i que a més objectivament molesta. Igual que passa amb les propines, tal com es pot veure als comentaris.

Ull! La idea no és nova! El novembre passat, al Simo (Madrid), a una conferència d’Asterisk, van explicar com havien fet la retransmissió d’un grup de música en directe i mitjançant Asterisk: la gent trucava a un número gratuït i escoltava la música. Un concert silenciós. Voldria el mateix a molts llocs, però més que amb mòbil amb els receptors. És més democràtic, no? I més agradable.

Ah! i de tant en tant penso en comprar algun mesurador de dB de so. Un altre cop estava a un restaurant, i em vaig quedar astorat al veure que no podia sentir el mòbil que estava sonant sobre la taula. No el tinc el màxim d’alt, però caram, hi havia d’haver molt soroll allà!