Aquesta entrada ve de l’anterior.
Opinió de l’estil 1
Estil 1: quan hi ha un pilot, un copilot i tots mirant el projector mentre escriuen.
El primer cop que vaig pilotar d’aquesta manera estava una mica cohibit. Bàsicament perquè tenia la sensació de «tinc 10 minuts, haig de fer que això faci alguna cosa!». Vaig començar a escriure tan ràpid com podia, però em vaig deixar un petit detall: no parlava, no deia el què pensava. Ja m’ho van recordar al cap de pocs minuts.
Passat els primers moments d’adaptació: doncs el tema està bé. Copilotar i pilotar em va agradar. Hi ha un risc que un estigui espès i no faci res de bo, però m’agrada molt veure exactament què pensa la gent quan està programant. És a dir, és com estar dins el cap d’algú i veure què van pensant quan programen. Normalment llegim el resultat del què han pensat, però no el què pensen.
M’agrada aquest estil, tot i que té el risc que un quedi despenjat del programa.
Ah, i un altre risc que té: la gent programa diferent quan estan sols davant d’un ordinador que quan hi ha 20 persones mirant atentament si et deixes unes cometes o si escrius «len» o «length».
Opinió de l’estil 2
Aquest és l’estil de grups petits i després comparar.
El fet de treballar amb grups petits ajuda que tothom estigui més implicat, donant més idees.
I fer que després de 2 hores pensant en un problema puguis veure com altra gent ha solucionat el problema és molt positiu. Normalment, en el meu dia a dia, algun company diu «faré això», i un pensa «jo faria A, B i C… o D» i més tard un llegeix el codi. Però no estem 2 hores independentment fent el mateix i comparant més tard.
Els dos estils tenen coses positives, potser el més espectacular pel «pilot, copilot» és el primer.
