Article: Programari lliure a les Universitats

Tots els/les qui llegiu aquestes línies useu programari lliure a diari. Tant quan navegueu per La Xarxa, com quan consulteu el correu, la vostra informació realitza un viatge entre diferents aplicacions lliures que es troben als servidors, com ara Bind, Apache i Sendmail, comunicant-se en tot moment gràcies a un protocol lliure anomenat TCP/IP. El programari lliure -d’ara endavant PL- és el que compleix que es pot usar per a qualsevol motiu, consultar el seu codi intern, així com modificar-lo i redistribuir-lo. Hi ha alternatives lliures per a gairebé totes les aplicacions privatives -o no lliures-, entre elles destaca el sistema operatiu GNU/Linux que ha impulsat a la resta d’aplicatius. Tot i la creixent popularitat de Linux, també és possible usar aplicacions lliures -com ara el navegador Mozilla Firefox que ja té un 20% del mercat- en el sistemes operatius de Microsoft.

Es comenta a continuació el paper del PL en les tres àrees que conformen la Universitat: docència, recerca i serveis, tot convidant al lector a consultar la Viquipèdia per tal d’aclarir els dubtes que li puguin sorgir.

Quant a la docència, cal preguntar-se si eduquem per l’avui o pel demà. És clar que ara mateix el PL no és a la majoria de llocs de treball, però tot convida a pensar que aquesta situació canviarà. Sigui com sigui, cal fer docència respecte a la comprensió dels conceptes que envolten a les eines informàtiques i no potenciar “l’aprenentatge” memorístic de la ubicació de certs “botons” a la pantalla. Fora de la Universitat, tot i les llicències per a estudiants que acompanyen a alguns productes privatius, l’alumnat fa ús de la còpia il·legal tant per a realitzar les seves pràctiques, com per, en moltes ocasions, apropiar-se del material informàtic necessari en el seu nou lloc de treball fins que es decideix a adquirir un programari no lliure que li retardarà el retorn de la inversió degut al seu elevat cost d’adquisició. Quantes vegades heu comentat als vostres alumnes el preu d’un programa i com obtenir-lo de forma legal?

Quant a la recerca, deixant de banda que en aquest país es disposa de pocs recursos econòmics i materials en aquest àmbit com per gastar-se’ls en llicències privatives. El model de creació del PL té molt a veure amb el model obert de la ciència, on la revisió de parells i la publicació de les fonts, dels mètodes i dels resultats són pilars que garanteixen l’evolució d’aquesta. La similitud d’ambdós models permet als científics entendre ràpidament les idees del PL, no és casual que aquest va néixer a la Universitat i tampoc és casualitat que les llicències que s’inspiren en el programari lliure i es refereixen a continguts acadèmics han permès la creació d’iniciatives com OpenCourseWare del MIT, Public Library Of Science, Directory of Open Access Journals, i posicionat a institucions com Wellcome a financiar només a les recerques que es publiquen en revistes de lliure accés.

Cada vegada són més els treballs on la instrumentació informàtica és fonamental en la metodologia triada, les hipòtesis es validen a partir de dades processades per un programa que pot tenir errades sistemàtiques o aleatòries que passen inadvertides degut a que confiem a ulls clucs en la qualitat de l’empresa que el comercialitza. A ulls clucs, repeteixo, quan el model de la ciència convida a citar que es va realitzar amb la versió V del programa X, que es troba a la xarxa per a sempre i així qualsevol podrà ara o en un futur -quant l’enginyeria del software sigui més eficaç en la detecció d’errades- revisar si les hipòtesis eren o no certes. Per què acceptem que un programa privatiu bastament usat com ara “el Windows” tingui milers d’errades, i no sospitem de les eines informàtiques específiques del nostre àmbit de coneixement?

Quant als serveis i altres equipaments informàtics, les aules d’informàtica -catalogables també com a docència- poden ser creades i mantingudes de manera més ràpida, eficient i barata amb el LTSP, entorn lliure que facilita la interacció en la tasca docent, absenta de virus ni antivirus que l’alenteixin, així com de programes espia que vulnerin la protecció de dades, i tot amb ordinadors de rebuig. El PAS s’adapta amb facilitat a eines informàtiques com OpenOffice que sí compleix les directives Europees d’OpenDocument per a la compatibilitat d’arxius. En darrer lloc, la Intranet i aula virtual es poden configurar si s’escau sota Moodle o Claroline, programes lliures que estan seduïnt a Universitats d’arreu.

El programari lliure, com la Universitat, posa al damunt de la taula el coneixement en un model de col·laboració i competència d’accés universal.

Xavier de Blas

Article aparegut al Butlletí Blanquerna - març 2006.