Criptonomicón

Després de molt de temps de sentir parlar de Criptonomicón, de Neal Stephenson, a finals de gener em vaig comprar el primer dels tres volums: El código Enigma i aquest cap de setmana l’he acabat. Patia perquè m’havien dit que no seria fàcil, que eren tres històries entrecreuades i pensava que em costaria seguir-li el fil. Doncs no ha estat així, m’ha enganxat des del primer moment degut a que en tot moment demanava la meva atenció. No el podies llegir un dia cansat, hi havies de posar tots els sentits que és el que més ens atreu als que som una mica hackers.

De entre les moltes coses a destacar, val a dir que les tres històries tenen la seva connexió, i quan la trobes és quan més gaudeixes del llibre. Hi ha coincidències en l’espai i en el temps, i en ambdós alhora. Els personatges són molt reals, qui no s’identifica amb en Lawrence Pritchard Waterhouse que es troba en tot moment en una altra realitat?, comprenent el món des d’un altre punt de vista. És més fàcil entendre als que no ens entenen llegint “capítols” com en el que, després de que en Randy -nebot de el Lawrence- havia programat un videojoc de rol per a UNIX en que el tractament del menjar era del tot real, el seu amic Andrew -que hi havia col·laborat- el demandava per no haver venut el programa, per no haver tret una part important de diners, fins-i-tot per haver-lo fet a la universitat, quedant-se aquesta amb un 50% del suposat negoci. La conducta de l’Andrew queda justificada per la seva família: “Resultaba que los padres de Andrew se habían divorciado hacía mucho tiempo, y habían luchado ferozmente por su custodia, su único hijo. Mamá se había vuelto hippie y se había unido a un culto religioso en Oregón, llevándose a Andrew con ella. Se rumoreaba que esa secta se dedicaba a abusar sexualmente de los niños. Papá había contratado a detectives privados para secuestrar a Andrew y traerlo de vuelta. A continuación, lo había obsequiado con posesiones materiales para demostrarle que él lo quería más. Luego se había producido una interminable batalla legal en la que papá había contratado a alguno psicoterapeutas marginales para hipnotizar a Andrew y recuperar recuerdos reprimidos de horrores inexpresables e improbables.” (p.102-103)… em fa pensar en les famílies de la SGAE.

M’agrada destacar també quan en Lawrence oblida la combinació d’una caixa forta que acaba d’obrir gràcies a un mètode que ha inventat ad hoc. Els oficials s’indignen per l’oblit, però ell sap que és “mucho más importante disponer de un algoritmo para romper cajas fuertes que disponer de la solución en particular al problema de abrir la caja” quan l’insiteixen, respòn: “pero recuerdo que staba compuesta por completo de números primos” (p.441), que a més eren 5, un altre nombre primer. Interessant també per a diferenciar entre el saber el què (informació: la combinació), i saber el com i el per què (coneixement: el mètode).

També és molt enriquidora la visió de la segona guerra mundial per part d’en Bobby Shaftoe, les seves paranoies, la proximitat de la mort en tot moment, l’altra banda de la contrainformació en un conflicte armat.

No sé si dir que us els recomano a tots, o no. Després d’anar-lo llegint pensant si els amics menys avessats a trastejar amb ordinadors l’entendrien, estic segur de que sabrien el què passa, però crec que els costaria més projectar-se en alguns dels personatges i viure la història com a seva. Així que no estic segur de si us ho puc recomanar a tots, potser seria com passar-li El senyor dels anells als nostres pares, difícilment s’introduirien en la història doncs no estan acostumats a aquest gènere. La setmana vinent tornaré a la llibreria a per la segona part: El código Pontífex.