Els jardins perduts de l’Eixample (II part)

Aquest escrit és la continuació d’un text anterior. Del qual encara resta afegir algunes fotografies i tenia pendent escriure aquesta segona part. Recordem que són uns petits itineraris històrics per un seguit d’illes interiors de l’eixample de Barcelona.

I al final hi trobareu una recomanació: l’exposició del Museu d’Història de Barcelona sobre el GATCPAC.

L’eixample esquerre

Il·lustrarem els sentiment popular de la distinció “Esquerra i Dreta de l’Eixample” amb les paraules de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany:

” la Dreta fou elegant, ampla, senyora, finíssima, ensementada de palauets, i de passatges amb refilets d’ocells, residència de les més il·lustres famílies (…)”, mentre que l’Esquerra fou “popular i bullanguera, petitburgesa, més lenta a créixer, barrejada amb horts i enrunes”. Efectivament, l’Esquerra va trigar més a edificar-se: es pot trobar, fins ben bé els anys trenta, horts i camps de cultiu. La seva població era d’origen més modest i el barraquisme d’algunes zones del barri fins ben entrat el segle XX fou motiu de preocupació per la ciutat. A l’Esquerra s’ubiquen encara els serveis comuns, com ara la Universitat, l’Hospital Clínic, l’Escola Industrial o la presó.

1. Patis de Sebastià Gasch (c/ Rocafort, 87)

Aquest pati, on iniciem el segon itinerari, va ser un dels primers patis recuperats a l’Esquerra de l’Eixample. L’associació de veïns es va mobilitzar els darrers anys del franquisme, coincidint amb l’auge del moviment veïnal i polític a la ciutat, en demanda d’espais verds i serveis comunitaris. Les mobilitzacions de l’Esquerra de l’Eixample són històricament un tret diferencial respecte dels seu germà bessó.

fixeu-vos-hi bé:

Al final del corredor fosc i deixat trobem el verd càlid tan poc habitual a la zona. Hi ha un trenet per als infants i res no el distingeix d’un parc de qualsevol altre barri, amb la seva colla d’adolescents desenfeinats i d’avis que passegen buscant, cansats, un poc de sol.

O potser sí, que hi ha una cosa que els distingeix: l’escarransit espai que comparteixen, la reivindicació més ferma del barri des de la transició política. Sortim de l’indret i seguim per la Gran Via fins que trobem la Casa Golferichs.

2. La Casa Golferichs (Gran Via, cantonada Viladomat)
L’itinerari passa vora aquest bonic edifici modernista construït l’any 1901 per Joan Rubió i Bellver. La casa, coneguda com el Xalet, va ser des del 1909 fins al 1972 un col·legi religiós, amb l’excepció del període republicà, quan es va intentar fundar una Universitat Popular.

L’any 1972 la constructora Nuñez i Navarro, tan lucrativa en temps del franquisme com ara, obtingué amb una argúcia el permís municipal d’enderroc. La constructora va començar la destrossa per l’interior ja que temia la protesta popular, i ben aviat la premsa, el col·legi d’Arquitectes i els veïns s’hi llençaren a sobre. L’Ajuntament va aturar les obres i la va introduir, el març del 1976, al Catàleg municipal d’edificis artístics i històrics. Una placa commemora els cent anys del Xalet i la lluita dels veïns per recuperar-lo per al gaudi dels barcelonins.

3. Pati sense nom (comte Borrell, 159)
Aquí trobem un interior d’illa ben misteriós: no té nom i el caminant quan s’hi endinsa, observa un pati de gran bellesa, dels més delicats que hem vist, amb un aire sens dubte romàntic. Aquest fou el pati del convent que es deixa veure per sobre els murs i que avui, com es pot observar, està buit i tancat per falta de vocacions.

L’eixample és un barri amb un alt nombre d’edificis religiosos. Els convents de tots els ordres van ser els primers de sortir fora de les muralles. Pretenien el control ideològic de la ciutat, cada cop més descreguda, i la riquesa perduda a la ruralia a causa de les desamortitzacions del segle XIX.
Aquests edificis, gran i sumptuosos, tenien cada vegada més influència sobre l’educació i van créixer en nombre fins a la Setmana Tràgica de 1909, quan van ser objectiu dels revoltats. Per descomptat, se’n van cremar molts més a l’Esquerra que a la Dreta, a causa del caràcter més popular de la seva població, que els identificà com a responsables de les privacions que patien.

4. Patis de Cèsar Martinell (Villaroel, 60)

Arribem al darrer pati de l’itinerari per un caminet estret que llisca al costat d’una entrada d’aparcaments subterranis. Un rètol enorme a la vorera indica la situació de l’aparcament i de passada serveix de fita a l’interior de l’illa.

Aquesta és una de les idees de l’Ajuntament per limitar la construcció de les plantes interiors i reconvertir-les fent un intercanvi: aparcament per zones verdes. Esperem veure’n més exemples en un futur.
Hem parlat de la degradació de l’Eixample, però cal dir també que alguns valents han intentat remodelar-lo. El primer intent seriós va ser la proposta dels home del GATCPAC l’any 1933, quan l’Ajuntament els va encarregar la construcció d’un grup d’habitatges obrers a l’Eixample.

El disseny recuperava l’illa original de Cerdà, a base de serveis comuns, jardins amb accés des del carrer mitjançant un passadís cobert. En aquells anys es va posar en qüestió l’edificació de la planta baixa interior, utilitzada com a magatzem o tallers de petites indústries. Però aquestes idees van desaparèixer com el GATCPAC, amb la desfeta republicana del 1939. Després la dictadura franquista plena d’arbitrarietats i irregularitat va afavorir de nou la sobre degradació durant un llarg període, del qual és difícil recuperar-se. Els àtics i sobreàtics es van multiplicar sense cap control i la manca de normativa sobre façanes exteriors ha fet desastres en la unitat estètica del barri, cosa que avui s’intenta esmenar.

Per saber-ne més:

Una exposició sobre el GATCPAC (Organitzada per l’Ajuntanet de Barcelona i el Col·legi d’Arquitectes) al Museu d’Història de la Ciutat.

Fulletó de l’exposició

Un text interessant sobre l’evolució urbanística de la ciutat.