És com cercar els orígens.

Una de les poques oportunitats que tinc per fer una estada breu, intensa i ensopida (com la d’aquest any) al meu poble és a l’estiu.

Estrictament no és el meu poble. És on van néixer i viure els meus pares fins a la vintena. La meva àvia encara hi viu i també els oncles, cosins, la família extensa en general. És com cercar els orígens perquè tot em recorda d’on vinc i a qui m’assemblo. Sempre marxo d’allí amb recança però no m’hi estic mai massa temps.

Ser-hi em transporta a la infància. Recordo quan hi jugàvem tot l’estiu. Tot el dia al carrer, al riu, amb les bicicletes, a l’era, fent cabanes, a la plaça per la nit. Amb el meu germà petit i els cosins tots dormint als llits del pis de dalt. Atapeïts, amb els llençols de cotó blancs i nets. I també em recorda l’adolescència. Les colles, les xafarderies, les bodegues, els nois, les festes i les estrelles.

És un poble petit de Castella la vella. Dempeus sempre podeu veure la línia de l’horitzó a l’alçada dels ulls. És una sensació molt curiosa. En qualsevol direcció que gireu la veureu. Per sort no és una zona de secà. Està a la vall del riu Tera, això fa que la gent del poble visqui de l’agricultura de regadiu. Els conreus han anat variant, però jo sempre m’emporto de l’hort de l’àvia: pebrots, cebes, alls, mongetes, enciams, patates, cigrons, tomàquets, síndries, cols, cogombres, etc.

Sóc conscient de gaudir dels dies més privilegiats de l’any quan hi vaig a l’estiu. I també intento endur-me les estones més bones amb la meva gent. De la gent que d’alguna forma han imprès el caràcter, les necessitats, les pors, les il·lusions de la meva família. M’agrada saber d’on vinc. També hi ha hagut alguna dissort. D’aquelles que la vida reparteix tràgicament per qui no les espera i durant un temps ha estat un poc desencoratjador anar-hi.

És per l’àvia que hi torno. Sobretot per ella. De lluny és la típica àvia del poble, vestida de negre, cada any més arrugada i dèbil. És per la seva força que hi torno, pel seu caràcter. Per la forma senzilla de ser. Clavada a la terra, treballant, esperant i somrient.