Fotograma a fotograma, El Laberinto del Fauno, discorria entre dues trames totalment diferenciades. Una d’elles vinculada a la guerra civil que hem viscut, l’altra, a una aventura de fantasia i natura capritxosa.
La segona de les trames es decorava amb bèsties rares i lletges, però justes. La història de guerra, en canvi, és protagonitzada per homes elevats, nets i polits, però plens d’hipocresia, injustos i liderats per un sanguinari.
A la meva dreta, una noia d’ulls grossos i ulleretes vermelles, es tapava els ulls i la cara, doncs el que veia la feia esgarrifar. No parlo del fàstic que podia fer la més llefiscosa de les criatures, parlo de les conductes infames dels que es repentinen per a fer-se respectar davant dels éssers creats “a imatge de Déu”.
Es tracta d’un document excel·lent que junta i tanca dues històries de forma magistral i que -com a interpretació personal- deixa entreveure un missatge per a la reflexió:
“Sempre és més horrible l’home”
Leave a Reply