(relacionat amb VI Jornades de Programari Lliure (Girona))
A aquesta entrada voldria fer cinc cèntims de la taula rodona.
La taula rodona va quedar composada per:
- Francesc Busquets. Departament d’Educació (responsable de Linkat)
- Carlos Gonzalez, abans a l’STSI (ara a *CR3A’T)
- Oriol Peguera (CTTI, coordinador del “Full de ruta”)
- Francesc Rambla, STSI
- Llorenç Valverde. Moderador, vicerector de tecnologia de la UOC
Hi va haver una falta (llàstima): Carles Mateu, de la UdL (va dimitir després d’intentar implantar el PL a la UdL).
En Llorenç Valverde va estar brillant. Va fer una gran introducció. Potser algú podria dir que massa llarga (si algú cronometrava). Clar que estan allà es va fer mooolt curta! De fet és aquell moment que un pensa “llàstima que no té una altra hora per ell sol”. El temps que va estar fent la introducció va passar volant! (hi ha gent que la fa més curta i passa molt més lent 🙂 )
La taula va ser força intensa (fins i tot el torn de preguntes). Em vaig quedar amb una sèrie de missatges. N’Oriol Peguera va venir a dir (ho sento, no tinc gravació, no tinc video, no és textual) “els coordinadors TIC no saben de PL”. Vaja, que qui decideix a la Generalitat les coses de noves tecnologies no tenen formació/coneixement sobre el PL. I per tant quedava a la taula com si implícitament quedessin disculpats que no escullin bé. La pregunta que em va passar pel cap aquell moment és: “i què és el què saben?!” A priori, la seva feina és escollir aquests “detalls”. Saben de cuina? de cotxes? esports?
També em vaig quedar amb una altra missatge: quan es va passar de Wordperfect a Word es va fer sense miraments ni problemes. El motiu: els caps d’informàtica d’aquell moment van seguir la corrent. No sé si cal un cap d’informàtica per seguir la corrent. Hi ha aquella frase de “només els peixos morts neden a favor de la corrent”. Un maniquí posat allà també hagués fet el mateix (nmés amb aquest tema, imagino que altres temes van actuar correctament)
Ah! i molt divertida l’explicació d’en Francesc Busquets: es fan les homologacions de portàtils (per exemple). A l’entorn públic, tot tarda a ser comprat, processat. Un cop hi ha un portàtil homologat, es decideix fer la compra, després de fer el pressupost, etc. i al final què passa: ha passat tant temps entre l’homologació i l’entrega final que el model de portàtil ja li han canviat components. Ben curiós, i difícil treballar amb aquestes condicions.
En Carles González va fer un apunt al seu bloc:
PL a Itàlia, al Japó… i a Catalunya?. Aquest apunt recull força bé el que ens va explicar.
A mi també em va sorprendre que fos tant complicat realitzar canvis en el programari lliure a l’administració, però que no hagués estat complicat per l’Office doncs “era la tendència dominant”.
Al torn de preguntes, tot i que vaig intervenir un parell de cops, encara m’hagués agradat fer-ho algun cop més, per exemple per a parlar del “full de ruta“. Per a alguns ruta o camí és com un algorisme: “una successió de passes ordenada i finita per a arribar a una meta”. Però… a quina cosa? quin era l’objectiu? i sobretot, quin era el camí? mirar quin programari hi ha instal·lat a cada màquina és un camí? Això del full de ruta ho han posat de moda els americans amb el conflicte de Israel – Palestina… i ja et dic que acabarà abans aquell conflicte que no pas el de l’administració i la seva migració de programari.
Però sempre hi ha gent com el meu amic Carlos Castro que, a més de tenir el cap gros, és més sincera en les seves declaracions:
“No apostar por el ‘software’ libre en España es una estupidez”.