La Vanguardia, dia 28 d’Agost. No enllaço perquè requereix subscripció o registre. Però resumeixo una mica (crec que això encara es pot fer 🙂 ). Diuen que el 40% de treballadors no desconnecta de la feina quan fan vacances, sinó que estan atents al mòbil per trucades i consultes de la feina, així com de la “Blackberry” i fins i tot al portàtil per coses més externes.
Ho trobo un crim. Sí, hi ha excepcions, casos que surten del normal. Però és diferent saber “segur que em truquen” que “si no hi ha res MOLT excepcional, no em trucaran”. Hi ha qui marxa de vacances ja esperen les trucades!! (segons posa allà). I no són només els propietaris de l’empresa o “jefes”, sinó “mandos intermedios”.
A més a més, s’entén que el 40% de gent que està pendent del mòbil inclou tots els treballadors (és a dir, els que es dediquen també a la construcció, agricultura, etc.). Així que sembla que gairebé tothom que fa coses més o menys d’oficina estigui atent.
Això per mi em dona unes indicacions: la gent no té reemplaç a les feines, per tant són un coll d’ampolla. Qualsevol empresa hauria de seguir funcionant perquè durant 2 setmanes (10 dies laborables!) algú no hi sigui. Si és una decisió mooooolt important, molt serà que no es pugui atrassar aquests dies per estudiar-ho atentament. Si és una decisió “habitual” i només la pot prendre una persona, per mi, hi ha una errada estructural. Ningú ha de ser imprescindible, provoca estrès a la persona problemes organitzatius. Clar, que hi ha qui li agrada ser imprescindible. Però té aquests problemes.
Això també em porta a pensar que la taxa d’atur és alt. Clar, no es comparteix la feina! Hi ha gent sobre-explotada, que ha de treballar durant les vacances i tot perquè algú no vol contractar a 3 persones per fer la feina que ara fan dues. Sí, és més car, però aquestes 3 tindran vacances normals (tot i potser, malauradament, cobrar una mica menys).
Així que si us plau: decisions molt importants normalment s’han d’analitzar i no té sentit durant les vacances. Decisions del dia a dia, hi ha d’haver més d’una persona que les coneix. I en el meu àmbit, abans de marxar penso “què és el què només jo sé fer”. Hi ha coses que poden esperar, i les que no les intento documentar, explicar i deixar-ho perquè sigui fàcil de fer. I si sóc incapaç de documentar i explicar aquests processos simples però imprescindibles, és que he fet alguna cosa de manera incorrecte 🙂
Leave a Reply