Neugierig betrachten (Tafanejar)

Una de les aficions que més m’estimo posar en pràctica és tafanejar. La tinc des de ben menuda i mai li he perdut les ganes. Cap refrany en què es reculli la saviesa dels avantpassats no ha servit per convèncer-me dels perills que suposadament comporta. Ben al contrari, crec que és una capacitat que tenim tots i ens alimentem del plaer secret que ens proporciona.

Ara estic preocupada amb la idea que m’estic perdent milers de calaixos per obrir -milers de pàgines web- perquè no se’m poden acudir les paraules en els diferents idiomes del món. Penso en els minsos dominis lingüístics: poc francès, poc anglès i un primer curs d’alemany a l’Escola Oficial, oooh em podria servir. Començaré per aquí doncs. Entro a l’institut Goethe de Barcelona miro si ofereixen cursos pel segon semestre…ja he fet tard. Potser un intensiu a l’estiu, o més endavant.

Des d’aquí, he anat saltant, a per pàgines (.de) i no gaire lluny se m’ha obert una de ben dolça (i amb un idioma universal) us convido a entrar-hi. És el mite de Pigmalió robotitzat si hi aneu tingueu preparats els altaveus, perquè la música és deliciosa: http://www.hippielook.de/P13.html

El mite de Pigmalió apareix primerament a la Metamorfosi d’Ovidi. Explica la història en què Pigmalió -que desconfia de les dones- crea una estàtua d’ivori de formes femenines. N’assegura la noblesa i les qualitats i s’enamora d’ella. Afrodita la convertirà en una persona, la Galatea, la qual arriba -en el moment decisiu de l’obra- a comprendre la seva diferència i prendre consciència de sí mateixa.
D’històries semblants a aquesta n’és plena la literatura i el cinema: Frankestein, L’home Bicentenari de l’Asimov, el Golem, etc.

I també tenim el Pigmalió de Joan Oliver (Pere Quart) que és una adaptació d’una obra del mateix títol però d’un autor anglès en Bernard Shaw (Pygmalion, 1913). “En Joan Oliver fa una comèdia en la qual el llenguatge és I’element clau que transforma una noia senzilla, malparlada i inculta, en una persona refinada, subtil i, finalment, lliure. Joan Oliver no fa una simple traducció de l’obra de Shaw, sinó una adaptació. El Londres postvictorià es convertirà en la Barcelona dels anys 50, quan els efectes de la guerra ja començaven a pal·liar-se. És una faula lingüística, integrant una de les poques distincions que perceben els catalanoparlants: la distinció entre el mal català de les classes populars barcelonines, sobretot si conté elements aixavats, i el bon català dels barcelonins cultes.”

Aquest fragment ha estat extret de: http://www.xtec.es/~jducros/Joan%20Oliver.html#obra

Ja ho veieu que he anat passant de calaix en calaix (aquí us poso alguns d’interessants relacionats amb l’autor i l’obra). Això sí amb el compromís que algun dia ens hi posem amb els idiomes. Algú s’hi apunta?

Per tafanejar més: Auca d’en Joan Oliver. Un tomb Virtual per Alemanya.