Linuxshow a Encontro Nacional d’Estudiantes de Informática a Évora, Portugal

La setmana passada vaig ser convidat a l’ENEI, Encontro Nacional de Estudantes de Informática de Portugal. El programa comptava com a convidats de fora amb Dario Rapisardi, Jon “Maddog” Hall i un servidor. L’event es va fer a la Universitat d’Évora que és la “Universitat Linux” de Portugal, doncs totes les pràctiques de totes les assignatures i tots els ordinadors de tots els àmbits funcionen amb Linux (excepte una petita sala d’informàtica). És la segona universitat de Portugal que ha trencat contractes amb Microsoft, i els seus alumnes n’estan molt orgullosos fent de Linux un producte propi. Els alumnes no només preparen events com aquest, sinó que també munten una party-lan i per a la seva infraestructura compten amb més d’un vehicle propi -sí, de l’associació- entre els que destaco una Mercedes Vito.

Quan els vaig conèixer -doncs ja m’havien convidat en una altra ocasió- vaig quedar molt impressionat de la seva capacitat d’organització i les fites que aconseguien. A totes les facultats d’informàtica hi ha professors que usen el programari lliure i professors que no ho fan. El segon grup en moltes ocasions no fa servir aquest programari per desconeixement i manca d’interès, fixeu-vos quins dos adjectius més adients per a un que es defineix com a mestre de l’acadèmia del saber. Els alumnes més “vagos”, sí, hi ha categories, sempre s’aferren a aquests professors que insisteixen en fer servir el sistema operatiu “per defecte” mai més ben dit. A Évora, en canvi, com tot el professorat està compromès amb el programari lliure, tot l’alumnat s’hi sent impregnat i això els permet entendre i endinsar-se dins de la computació amb una qualitat que altres alumnes no imaginen.

La nit abans del meu show, vam sortir a un bar i em vaig adonar de que els estudiants d’informàtica de la Lusitània ja coneixen el Linuxshow o n’han sentit a parlar, cosa que va provocar tot tipus de situacions divertides que em van fer que hagués de dormir tot el matí següent per a recuperar-me. El dia del show, primer va parlar en Jon “Maddog” que va estar excel·lent. Va fer un discurs de Linux, programari lliure i ho va focalitzar en la Universitat, d’una manera tan clara que se’m feia difícil pensar en que algú pogués defendre la opinió contrària de forma sòlida. Fa temps que penso que el que no opta pel programari lliure a la universitat -i més a les facultats d’informàtica- és perquè no ho ha entés (és justet), no ho ha volgut entendre (està comprat) o no sap del tema (és ignorant). Fa poquet he escrit un article d’opinió per a la meva facultat titulat “El programari lliure a les universitats”, en aquest article no faig el judici tan clar que he fet a la frase anterior, però quan es publiqui (d’aquí a uns 15 dies) el publicaré també aquí per a que el pugueu llegir.
El Jon Maddog, a més, va demostrar excel·lents dots per a la interpretació, aconseguint representar algunes escenes, entre les que destaco la que fa referència a l’usuari propietari d’una empresa que necessita que un proveïdor d’un programari privatiu que ha comprat li faci una actualització, li demana de genolls i la petició no es no es concedeix perquè “no interessa”.

En Maddog va fer la xerrada en anglès, que era entès a la perfecció per gairebé la majoria dels assistents. El nivell d’anglès a Portugal és molt més alt que a Catalunya i Espanya. Alguns diuen que és degut a que l’espanyol té molt menys fonemes que el portuguès, i això crea als espanyols dificultats amb l’idioma (motiu que no s’aplicaria en el català). En la meva opinió, el fet de que no es doblen pel·lícules al portuguès (només es subtitulen) fa que entenen molt millor l’anglès, quant al castellà, les pelis porno van totes en aquesta llengua, així que els que l’entenen millor són sospitosos 😉

Després del sopar va venir el Linuxshow en la modalitat portunyol i me les vaig espavilar per a fer sortir a en Maddog a fer de virus-llop -curiós perquè ell es fa dir gos boig “Maddog”- i a tres noies de les que havia conegut la nit anterior a fer de “3 porquetes”, podríem dir amb estima que l’adjectiu també els anava clavat. Va ser una escena d’uns 15 minuts increíble, no us podeu imaginar l’honor de tenir a en Maddog a l’escenari fent de virus d’una manera tan divertida i exagerada, tirant-se al terra… [veure fotos]. Quan va acabar l’escena tot el públic (300 persones) estava dempeus, i també va ser així al final de l’espectacle. Tots els shows i tots els públics tenen quelcom d’especial, però el d’Évora, amb els companys que vaig tenir a l’escenari, és un moment per a recordar sempre. Al dia següent, tal i com diu en Fukowsky a “Memorias de un Ingeniero”, “… el meu ego i jo vam intentar ficar-nos a la dutxa, però el meu ego no hi cabia, així que vaig entrar-hi sol” ;).

Clica a les fotos per a ampliar

Ahir [6 dies més tard] tornava a ser a Portugal, vaig passar una nit a la part vella, i després vaig volar cap a Brasil des d’on ara he escrit això i on succeiran tot de petites cosetes vinculades a Chronojump, però això ja pertany a una altra història per a pintant.