(Sense accents)
Inicio una serie d’entrades al voltant del que mes em sorpren d’Israel. Hi ha moltes coses de les que parlar, aixi que anire afegint noves entrades fins al dia 25 de juliol que es quan torno.
Part 1: l’Avio
Es interessant notar que un inicia el viatge quan puja a l’avio i no pas quan arriba al lloc, i molt mes si els passatgers son gairebe tots d’Israel.
Quan vam haver pujat tots a l’avio, aquest va fer el tradicional passeig per les pistes fins que es disposa a la gran acceleracio, trempera i vol. Pero no vam poder. Un/una, diversos, es van comencar a aixecar i cridar, moure’s, anar d’una banda a una altra … les safates estaven desesperades. Elles, que eren espanyoles, no podien entendre la conducta d’aquella gent. Primer van pensar que algu tenia por a volar, i entre ells es comencaven a increpar i fer com a petits referendums. Finalment l’avio va tornar a l’aeroport.
Un cop a l’aeroport, van pujar tres guardies civils que ens van examinar els passaports amb molta cura i en un acte de molta tensio. Sembla que el problema era que a l’aeroport no ens van registrar prou, i que alguns pensaven que podia viatjar algun terrorista entre ells.
Un cop van baixar els guardies civils, alguns es queixaven d’altres coses i no estava gaire clar que acabariem volant. Finalment va sortir el capita, i en un acte de Hispanidad amb un angles de Cordoba va dir que fariem les inspeccions que fes falta, pero que l’avio era segur perque ell estava alla. Be, va servir, vam despegar i vam arribar.
Vull afegir que la seva conducta es diferent: tothom tira les maletes a saco a dins del compartiment de l’avio, si xoques amb algu caminant no et diu mai perdo, ningu repara en el que fa. Com anire describint, es barreja una gran hospitalitat i valors socials, amb una agressivitat amb el desconegut al carrer, al cotxe… Es un pais de grans contrastos.
Part 2: la rebuda a l’aeroport
Un cop vaig arribar, al control de passaports em van preguntar: (algunes preguntes no les recordo):
- (despres de donar el passaport) quants dies estara aqui? Resposta: “fins el 25 de juliol”
- mostri el bitllet de tornada
- per que ha vingut? Resposta: “tinc una amiga que m’havia convidat fa temps i finalment m’he decidit a venir ara”
- Ha vingut per feina?
- Com es diu l’amiga?
- On viu?
- De que la coneix?
- Quants anys fa que son amics?
- Que fara aquests dies?
Un cop vaig passar aquest test que mes o menys li feien a tothom, llavors anant cap a les maletes em vaig trobar amb un paio jove, que semblava molt llest (per la mirada, analisi de respostes, temps entre preguntes, ..) que em va estar analitzant, be, analitzava la coherencia de les respostes i tractava de posar-me nervios. No ho va aconseguir, pero es clar, no soc terrorista. Crec que nomes que hagues robat un xupaxup, ell ho hagues acabat sabent. Les preguntes van ser altre cop les mateixes d’abans pero amb uns quants extres:
- per on viatjareu?
- de que treballa ella?
- si ara no esta esperant-lo, que fara voste?
- mostri’m el seu telefon (el d’ella)
- on treball voste? Quan li vaig dir que treballava a la universitat em va dir que no li quadrava amb que havia conegut a la meva amiga en l’ambient del circ. Llavors li vaig dir que impartia classes de circ a la universitat (ell ja m’havia preguntat quins estudis impartia, i jo li havia dit “ciencies de l’esport”, cosa que tambe va crear controversia amb lo del circ.
- demostri que treballa a la universitat. Sort que portava el carnet de professor, sino no se com m’ho hagues fet.
- durant quan temps ha planificat el viatge? Aqui va haver-hi tela perque li vaig dir que ho vaig fer en un dia, el mateix dia del vol. Llavors em van venir moltes preguntes encadenades per aixo:
- i com s’ho ha fet a la feina per a marxar en un dia?
- on va comprar els bitllets? aqui hi havia un altre problema, perque li vaig dir que m’havia ajudat una amiga, pero el tema es que aquesta amiga ven vols (crec que clandestins) a Israel. Ella els treu el mateix dia per 400 euros anar i tornar amb primera classe, i li pagues en ma (tot i que treballa a l’aeroport). Vaig fer alguns tombs per a tractar de no parlar d’ella perque potser era algu ilegal o problematic. No se si me’n vaig sortir gaire be.
Em va fer altres preguntes que no recordo, pero la questio es que nomes me les va fer a mi, no pas a cap dels altres passatjers. Sembla que concordava en el perfil, doncs no es normal que una persona jove i soltera viatgi a Israel. Sembla que a Estats Units volen fer el mateix que a Israel, pero no poden perque han de tractar a tots per igual, i llavors nomes fan el primer test (i la famosa pregunta de si pensa assassinar al president o si es terrorista). Aqui, en canvi, poden fer tractes diferenciats i ben diferenciats.
Finalment em va agrair la meva visita amb un somriure.
Un cop a dins, Israel es realment diferent, de vegades vas pels llocs, i en un mon globalitzat, els llocs son semblants, pero aqui tot es diferent.
No us perdeu el proper capitol 😉
Actualització (21 d’agost 2006). El segon “capítol” es troba aquí: Estan bojos aquests israelites: L’estrès.
Coi, justament hi vas ara que Israel està arrasant Gaza i per si no n’hi havia prou, torna a envair parcialment el Líban.
no m’estranya que siguin tan paranoics, tenen una facilitat per fer amics, a base d’anar matant palestins, libanesos i veïns…
Hola Xavi,
que bé llegir-te. Esperarem el proper capítol, és molt interessant. T’has portat la càmara de fotos? Penja’n alguna també.
I ves amb compte, sobretot. I intenta veure Palestina, la pobra Palestina. I si pots, rasca el mur aquell tan lleig que els han fet per frontera.
Cuida’t
Pensant-ho millor, no t’hi apropis gens al mur.
Són bojos aquests Israelís ves a saber què farien.
Hola companys
Des d’aquí es veu tot molt diferent de com es diu per les noticies. Evidentment, des de el Líban es veurà d’una altra manera.
Des d’aquí es veu com segresten soldats al Nord (frontera amb el Líban) i en maten 7. Aquí els soldats són molt apreciats perquè tothom fa el servei militar, les dones també. Crec que les dones fan 2 anys obligatòriament i els homes fan tres. Així, tothom es sent molt identificat amb ells, doncs són part de la població, i tothom ho ha estat. Dels 7 que van morir, un tenia 18 anys crec.
En canvi quan els Israelís ataquen als veïns, ja sigui com a primer atac o com a resposta (segons versions) maten civils, però és perquè no hi ha militars, tots són civils. Llavors és clar, moren moltes persones innocents i desprotegides (50 ahir al Líban) cosa que afavoreix encara més l’odi entre uns i altres, i això és el que es veu a la TV arreu.
És clar que els atacs de Israel són molt més poderosos, tenen més diners i més tecnologies. Són una societat molt propera a la nostra rodejats per un món àrab amb grans confrontacions per la “terra promesa”.
Des de la perspectiva de l’Estat Espanyol tot es veu diferent, perquè no sé vosaltres, però jo no conec ningú que hagi anat a cap de les guerres en que Espanya ha participat, i llavors em sembla que els que lluiten són perquè ho han triat voluntàriament, i en moltes ocasions són ciutadans que han arribat fa poc a Espanya. Per això nosaltres som molt sensibles quan moren civils, perquè són els que no hi tenien res a veure, però penseu que els països amb conflicte amb Israel no tenen aquesta distinció.
Pel que fa al que diu “uf”, ara estan en una situació complicada, encara que sempre ha estat així, tot i que és veritat que ara es percep molt pitjor que en els darrers anys. Espero que no vagi a més.
Ara, a més, per primer cop els “veins” estan atacant amb misils, i això fa que molts civils israelís puguin morir en el conflicte, no només els que estan a les fronteres. La ciutat que va ser atacada ahir: Haifa, no és pas a la frontera amb el Líban.
Quant a lo de la Eli de “anar o no a Palestina”, és complicat. Pensa que el territori on és ara Israel va ser abandonat durant 2000 anys i reconquerit per àrabs. Els israelís (jueus o no) han estat perseguits en moltes parts del món, i quan, després de la segona guerra mundial, es va acordar que aquests tindrien un territori propi, llavors van tornar al seu originari, però que en realitat es deia Palestina. Si aconsegueixes un mapa d’Israel, veuràs que els palestins hi viuen a dins a determinades zones. A uns 100 Km a l’Est d’on soc ara, hi ha un territori: Judea, on hi “conviuen” Palestins i Israelís, i Gaza és també un territori dins de Israel.
Tant uns com altres volen estar en aquest territori: Musulmans, jueus i cristians volen ser allà. Si des d’Israel es subvenciona a Palestins per a que l’abandonin i se’ls dona noves terres més enllà, llavors els ciutadans no volen marxar, perquè “encara que estiguessin millor a l’altra banda, encara que deixessin d’estar en perill, qui són ells com a individus per a abandonar la terra sagrada on el seu Déu els demana que visquin”. Si essubvencionés des de qualsevol territori veí, els musulmans tampoc marxarien.
Molts Israelís marxarien a un altra lloc si aquest altre lloc existís, però molts no. Ahir vaig estar a Jerusalem, vaig ajudar en dues actuacions de circ: una per nens amb discapacitats cognitiva i una altra amb una associació de nens amb problemes d’oïda. En el cas de l’oïda, els integrants eren tant jueus, com àrabs, i nosaltres (uns amics israelís i jo) vam actuar per a ells. A alguns que hi havia pels voltants no els semblava bé que actuéssim per àrabs, però així va ser, i el públic ho va agrair. Per altra banda, el mateix Jerusalem està ple d’estudiosos de la Torà, i aquests no acceptarien marxar mai de la terra sagrada, a més la connexió entre religió i poder a Israel és molt forta. Per a complicar-ho encara més, a Jerusalem hi ha una gran quantitat de cultures i religions diferents.
Així que imagineu-vos que això succeeix a Espanya. Imagineu-vos que per un elevat percentatge de la població no es pot marxar d’allà, però que hi conviuen antics habitants que tampoc volen marxar, i els francesos i portuguesos (amb menys diners, però també amb grans conviccions religioses i històriques respecte al territori) volen estar en aquella terra, i estan disposats a perdre la vida per això, perquè aquests tenen clar que hi ha un més enllà.
A Israel no li costaria gaire arrasar completament el Líban, però llavors parlaríem de morts de centenars de milers de persones innocents. Com a ingredient extra, penseu que a Israel no li agrada (com és lògic) que Hamás estigui al govern Palestí.
És clar, si ara estigués al Líban, hauria escrit això des d’un altre prisma, però recordeu que tracto d’escriure el que veig aquí, que jo no coneixia, i que per tant em veig obligat a explicar als que no ho han vist.
En uns dies espero entendreu una mica millor.
Per cert, tracto d’aprendre Hebreu, en 15 dies segur que una cosa o altra apendré.
Todá rabá, lejit raó (gràcies, adéu)
Hola Xavi,
Comprenc que els fets es veuen de forma molt diferent quan ets al lloc on passen. Però no t’equivoquis. La injustícia és molt fàcil de detectar, de copsar o de viure. Només has de passar a Palestina o al Líban. Escolta la gent d’allí. Si no ho fas, la teva lectura és esbiaixada.
No és just entendre només un patiment. El patiment dels pobres soldats i israelís que són nois i/o noies molt apreciats perquè el servei militar és obligatori, i són tan joves. O el patiment dels colons d’Israel a qui estan atacant les seves cases confortables.
D’acord des de la meva privilegiada situació puc arribar a entendre’l aquest patiment. I l’altre?
Saps què és aquest argument del joves soldats? Propaganda al servei de l’estat d’Israel i de la seva estratègia de neteja ètnica. Propaganda barata d’un estat que menysprea i extermina els seus veïns.
Ves a la pobra Palestina. Passa la frontera, i escolta’ls. Ara ho trobo necessari. Escolta’ls quan t’expliquin què era abans Palestina, on era. I escolta’ls quan t’expliquin què volen ser.
Palestina ha vist esquarterat el seu territori, arruinada la seva economia, humiliats els seus habitants, massacrats en moltes ocasions els seus nens, dones i homes per les botes dels joves i innocents soldats israelís.
Han patit expulsions, destruccions de cases, empresonaments i assessinats. Dius que quan Israel ataca als veïns “maten civils, però és perquè no hi ha militars, tots són civils”.
És ben cert, la crua realitat, els soldats de Palestina és el poble palestí resistint. I morint a centenars de milers. Aquesta és la diferència. Aquí la injustícia.
Qui és qui atorga a l’estat d’Israel el dret de subvencionar la marxa dels Palestins? Només la força i la superioritat militar. Els palestins només poden marxar o resistir-se.
La resistència Palestina, necessàriament ha de respondre de forma violenta en aquest context. Amb minsos mitjans, no cal dir-ho, i comptant amb la solidaritat dels seus veïns que es veuen també amenaçats per Israel i el seu aliat més poderós els EEUU.
Des d’aquí pot semblar que la violència calculada i eficient de l’estat d’Israel és més legítima. És millor, s’assembla més a la nostra violència, perquè és més fàcil de maquillar. Fins i tot ells s’assemblen més a nosaltres. Això és terrorisme d’estat. El pitjor, el més cruel, el veritable terrorisme.
En canvi els resistents palestins, a més de ser àrabs, i més morenos, fan servir una violència més barroera, més de guerrilla. Desesperada. Utilitzen com a arma la propia vida. Incomprensible des de l’optica occidental.
Ets a prop, ves amb compte, però intenta viure també el patiment dels palestins. La seva misèria provocada, les seves morts evitables i la seva angoixa de viure en la pròpia terra que desapareix.
Suposo que els que han pogut fer-ho, han marxat de Palestina i han regalat a l’estat d’israelí, la terra que els va veure nèixer. En una situació de violència continuada com aquesta des de fa tants anys, i davant d’una desigualtat militar tan forta que t’empeny a pensar que ho tens perdut a llarg termini la opció més raonable és marxar.
També suposo que qui no ha marxat és perquè no ha pogut fer-ho. On han d’anar els Palestins si ningú no els vol? Té certs paral·lelismes amb els jueus, trist oi?
Després de la segona guerra mundial es va resoldre un “problema” creant-ne un altre de més gros. Compensaven als jueus i els allunyaven d’Europa. A costa de sacrificar les vides de milers de palestins. Potser aquest pedaç porti a una III guerra mundial. Si no anem amb compte. Si no acceptem els límits o sinó veiem la injustícia.
Hola Eli
Tens raó, ho estic mirant només des d’un punt de vista com ja havia dit al meu comentari.
No puc viatjar a les parts confrontades com Gaza. No vull que em matin encara. A més estic fent vida amb uns Israelís molt amics meus i no em poden acompanyar, els matarien.
El confrontament entre Israelís i veïns no pararà mai. No hi ha cap esperança de que sigui així, ningú hi troba la solució. Israel és molt més forta i usa la seva força. Israel és molt sovint acusada de “respostes desproporcionades”, que és una acusació normal quan un fa recompte de les víctimes a cada costat, però pensa en si ara hi ha un atentat a Israel i moren 7 persones, què vols que el govern israelí vagi al “país atacant” dispari 7 trets i torni? Això és impossible, el que farà és respondre de forma contundent, tal i com ho faria el nostre govern, i sinó mira el pollo que es va muntar per El Perejil.
L’avi d’una amiga, la Natalie, és una de les persones que més donacions fan a la comunitat: Neve Shalom Wahat al-Salam,
http://www.nswas.org/rubrique143.html
i per aquest motiu, avui ens han convidat a un cafè de gairebé dues hores on l’actual “dirigent” ens ha explicat el què fan. Aquesta comunitat integra Israelís i àrabs a una bonica zona que han creat expressament. Actualment hi ha 50 famílies, però hi ha una llarga llista d’espera per a integrar-se, doncs tant Palestins com Israelís volen formar-hi part. L’educació a la comunitat és bilingüe i els nens juguen a futbol creant equips en funció dels seus amics i no pas de la seva procedència. Malauradament no es poden fer meetings per a parlar de temes socials perquè el component històric, religiós i la política diària dels diferents dirigents provoca moltes tensions. Oblidant aquest tema, la convivència és plena i es demostra com al cap i a la fi, tots som ciutadans per igual. Amb això et vull dir que la convivència entre diferents ètnies dins d’Israel és bona en moltes zones, tot i que en d’altres, amb els meus amics no hi podría anar, i ells no hi han anat mai. Per exemple, m’encantaria anar a Natzaret, però els amics no s’atreveixen. De la mateixa manera tampoc podem anar ara al Sinaí. Davant la llei els àrabs que hi ha a Israel tenen els mateixos drets que la resta de Israelís, per altra banda, és cert que hi ha moltes menys inversions públiques en les àrees musulmanes.
A Meneame s’ha creat un fil sobre els recents incidents (on he posat un comentari enllaçant cap aquí) i hi ha opinions molt diverses, les darreres defenent la postura de Israel en una postura semblant a la meva. Val la pena fer-hi una ullada:
http://meneame.net/story/israel-bombardea-tercera-vez-aeropuerto-beirut
Quant a la visió Palestina, tinc amics que han anat a actuar amb Pallassos sense fronteres a Palestina i em poden explicar el que es viu des d’allà sense necessitat d’anar-hi en aquest moment.
Seguim parlant i aprenent.
jo, de beig le futur molt malament, però Israel s’ha fet impossible el seu propi futur en pau, això seguirà fins que siguin derrotats.
Si algun dia se’ls acaba el suport incondicional ianqui, (posem per cas, quan la dependència del petroli no condicioni tota la política de mantenir a un preu altíssim els règims aliats dels EUA a l’orient mitjà) la permanent d’agressió d’Israel contra les seus veïns s’acabarà, i s’acabarà molt malament, pels israelians i , probablement, tenint en compte la seva força militar, com en són de venjatius i com menyspreen la vida dels àrabs, acabrà molt malament per tothom.
Són més forts, sí, assassinen millor, més ràpid i els mitjans occidentals els netegen el davantal de sang perquè no s’embruti el vestit de democràcia occidental civilitzada, però hauran de guanyar sempre, perquè el dia que perdin s’haurà acabat el monstruós somni racista del sionisme.
alguns blogs de gent del líban
http://urshalim.blogspot.com/
http://lebanesebloggers.blogspot.com/
Hola,
nomes dir-li a l’Eli una cosa: si Palestina deixa les armes, arribarà la pau. Si Israel deixa les armes, desapareixerà Israel.