Estan bojos aquests israelites: l’estrès

Ara que sembla que podré parlar de l’experiència a Israel sense haver de qüestionar el conflicte que mantenen amb els seus veïns, em disposo a escriure la segona part de les observacions que he fet en aquell país. En aquesta ocasió us parlaré de l’estrès dels Israelites, i vull recordar, tal i com ho vaig fer en el 1er “capítol”, que el que escric és només producte del que he observat durant 15 dies i no pot ser entès com una norma per a tota la població encara que el meu discurs sigui generalitzador.

Sens dubte, viuen més estressats, molt més. Què com ho sé? doncs perquè només cal veure com parlen al mòbil tots alhora, és molt comú estar amb 5 amics i que tres parlin pel mòbil, és també molt habitual sentir converses per mòbil tot el dia, cal destacar que són freqüents els mòbils amb altaveus per a poder parlar diverses persones alhora des del cotxe, o per a poder parlar mentre freguen els plats o cuinen. Nosaltres fem anar el mòbil, però els nostres pares, en general, en fan un ús tímid del mateix. Allà, en canvi, tothom sembla està integrat a la cultura del mòbil, fins-i-tot aquest rabí al mur de les lamentacions: (mireu també el grau d’estrès que pateixen els papers que s’hi troben)
rabi_amb_mobil.jpgpapers_mur_lamentacions.jpg

Quan arribo a un país que desconec, m’agrada observar la actitud a la carretera, doncs les relacions que s’hi donen mostren, de manera amplificada el caràcter dels seus residents, o, de vegades, les actituds puntuals donen pistes del que allà està succeint. Qui no s’ho cregui, que li pregunti al Zambrotta què li va passar quan es va apropar a la carretera. També a un taxi, recordo quan vaig arribar a Mallorca i vaig comentar que el cel estava ennuvolat, obtenint la resposta: “Desde que ganó Zapatero, que el cielo está lleno de negros nubarrones“.
Tornant a Israel, allà no és gaire comú posar l’intermitent, de fet és gairebé desaconsellable, doncs: “Si mostres amb anterioritat on vols anar, segurament algú et prendrà el lloc”. Gairebé tothom treballa a les grans ciutats, així que cal agafar el cotxe per a desplaçar-se. Tots surten a la carretera, però aquesta és estreta, doncs el país ja ho té això, que és estret. Així les carreteres estan plenes de cotxes i entre ells es fan petits forats cada cop que algú es mou. Semblant a un trencaclosques, a les entrades a les ciutats cal anar trobant el lloc, i posar l’intermitent et porta al fracàs.

  • Et tallen per què els caiguis malament? No, et tallen perquè volen anar a un lloc i hi van.
  • Et tallen per què volen arribar abans? No, només volen arribar quan els hi cal, no abans que els altres cotxes.
  • Et tallen per què es senten superiors? No, simplement van a treballar o a veure els amics.
  • Et tallen per què han de fer valer el seu cotxe superior? No, no es porta tenir un cotxe gros o luxós, no se’n veuen, ni tampoc cotxes que facin un sorollam, ni grans acceleracions.
  • Fan anar la botzina sorollosament cada cop que detecten una actitud no-exemplar d’un altre conductor? No, la botzina només es fa anar si hi ha un clar perill d’accident, com quan algú no veu un cotxe per l’angle mort.
  • T’insulten i t’amenacen només perquè els has fet frenar una mica? No, no es tracta d’una selva on uns competeixen amb els altres.
  • Van a un 150% del màxim de la velocitat permesa? Tampoc. La gent va a la velocitat permesa.
  • Moren milers a la carretera cada any? Tampoc.

Penseu en algun país que conegueu on aquestes respostes siguin totes SÍ. Ja sabeu que viatjar és molt bo per a conèixer-se a un mateix.

També a la carretera, mireu com està permès aparcar dalt de la vorera, fins-i-tot els Discapacitats hi aparquen dalt mentre a l’altra banda del carrer es pot aparcar sense pujar a la vorera.

aparcament_discapacitats.jpgaparcament_discapacitats2.jpg

Recordo quan era a Lleida, ciutat universitària on gairebé tots els estudiants eren de fora, que no es podia arribar mai el primer a un bar el dijous a la nit. El que arribava el primer és perquè no venia d’un sopar fantàstic on hi havia hagut una festa inoblidable. El que arribava primer, segurament havia sopat sol, o amb els companys de pis, i sortia per a divertir-se, però sense una història fantàstica que explicar. Es portava arribar tard, i els bars es començaven a omplir a la 1 de la matinada. Llavors es sortia fins a les quinientes, i al dia següent s’anava a classe (o no), i després el tren o cotxe fins a la casa de cadascú. Allò era estrès, i passa el mateix a Israel, on arribar tard és “cool.

Festa on es celebrava l’aniversari de la Natalie, anunci de casament amb Hilat, espectacle llest de la Noa i comiat meu:
aniversari_natalie.jpgcatalans_a_israel.jpgactuacio_mihal.jpgrachefet_i_noa.jpg
D’esquerra a dreta: Pastís Natalie, catalans a Israel, actuació Mihal, Rachefet i Noa.
Si camines i xoques amb algú pel carrer, no es porta girar-se i dir perdó els dos alhora. És clar que no volies xocar amb l’altre, i tens pressa per arribar a algun lloc, així que no cal girar-se, ni molt menys enfadar-te si l’altre no es gira, doncs, enten-ho, no és superior a tu, simplement ha xocat caminant perquè té pressa per a fer alguna cosa. Alguns diuen que es relaxaven viatjant al Desert del Sinaí, però ara ja fa anys que no és gaire segur anar-hi, i es conformen amb visites al seu desert

rupert_oasi_desert.jpgconduccio_desert_israel.jpg

D’esquerra a dreta: Un estranger a un mini oasi al desert just al costat del mar Mort, vista tradicional en la conducció per el Sud.

Com a únic apunt referint-me, ara sí, a la guerra: Qui vol estar sota terra a Haifa, si segurament té moltíssimes coses a fer? Qui pot estar sense fer res sota terra durant gairebé un mes? com s’imagineu una tercera part del país aturada si totes les seves generacions coneixen la guerra?
No és d’extranyar que caiguessin Katiushes a dins d’un cotxe d’algú que anava a treballar, doncs la gent pensa: “no em caurà a mi”, “tinc moltes coses a fer”. I els que estan sota terra han d’estar ocupats, i els nens distrets. Així, em van tractar de contractar per a fer tallers de circ sota terra als refugis del Nord durant diversos dies -cosa que vaig rebutjar-. El que sí vaig acceptar, encara que només per un dia, va ser anar a fer tallers per a desplaçats del nord, i això es mereix un darrer paràgraf i fotografies:

A les 6-7 de la tarda cauen els primers Katiushes a Haifa, cosa que no havia passat mai. També cauen Katiushes per poblacions del Nord que tenien molt poca protecció, i que curiosament estan habitades majoritàriament per ciutadans de procedència Libanesa. Poques hores després, un multimilionari, posa una gran quantitat de capital sobre la taula per a que es construeixin camps de refugiats a alguna platja del centre-nord (uns 200Km per sota de Haifa). Per la nit, comencen a contractar grups de música, monitors d’activitats infantils, taller de Capoeira, instal·lacions de fires, carpes, … Pel matí, ha arribat tot a una platja desocupada, doncs està prohibit banyar-s’hi perquè l’aigua et pot absorbir fàcilment cap a dins -de fet, entre les corrents marines, gegantesques plagues de meduses, escorpins del desert, arenes bellugadisses al voltant del mar Mort, pràctiques d’aviació al desert llençant míssils cap a les mines als costats de la carretera, atacs de camells i beduïns a la major part del país, pedregades per treballar en dissabte, … morir per un atac enemic té molt poc encant a Israel-. Continuant amb la platja, a les 6 de la tarda, ja estaven muntades totes les carpes, farcides de llits, amb una programació per a 2-3 setmanes, bars, taules de tennis de taula, atraccions d’aire pels nens, Karaoke, escenari de luxe per a concerts, carpa restaurant, decoracions amb plantes, desenes de Karts per a l’organització… a les 7, només una hora tard, ja havien arribat els desplaçats amb els autocars. Nosaltres hi érem des de les 5, veient l’espectacle que oferien els muntadors treballant sense parlar ni queixar-se, ni fer el bocata, ni discutir-se, per a que tot estigués llest quan tocava. Estic convençut de que si fos Espanya, tot allò no hagués estat muntat fins passat la guerra.

platja_refugiats2.jpgplatja_refugiats.jpgplatja_refugiats4.jpgcarpes_refugiats.jpgplatja_refugiats3.jpgexercit_israeli.jpg

5 fotos del muntantge per als refugiats, i una foto de l’exercit d’Israel.

Referències: Estan bojos aquests Israelites: El viatge

1 comment to Estan bojos aquests israelites: l’estrès

Leave a Reply

  

  

  

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>