Ahir vaig anar al Campionat d’Espanya d’Atletisme a Pista Coberta a Donosti amb l’Alberto i en Robert. Ells hi anaven per a filmar i posteriorment analitzar biomecànicament a una saltadora de perxa i a una saltadora d’altura concretes. També ja que hi érem vam filmar les curses de 60 metres. Jo en canvi hi anava per a -amb l’ajuda de l’Alberto- tenir un primer contacte amb els experts que seran part del panell que configura la mostra de la meva tesi.
Van ser 24 hores molt divertides, a destacar el passeig d’un objecte control de 2*2*2 per tota la pista amb la gent mirant i anant tot coix, en que sembla que no va fallar res -ja és rar en aquests casos- i en que es van aclarir diversos dubtes que tenia sobre la tesi. L’ambient dels campionats d’atletisme era molt engrescador i més quan era dia de Carnaval i bona part del públic anava disfrassat. A nivell acadèmic, més interessant encara que poder fitxar experts per a la tesi, va ser el poder conversar amb ells, especialment amb els que tenien moltes coses a dir i van aprofitar per a revindicar-les.
Què és un “passeig d’un bojecte control de 2*2*2?” Ho vas fer tu o algú altre? 🙂
Hola Carles
Tal i com es compara la mida (que no tamany) de la Chronopic amb un euro, sempre que es capten i transformen imatges del món real cal que aparegui algun factor d’escala per a conèixer-ne les dimensions en el nou format.
Quan filmes una mateixa execució esportiva amb dues càmeres de vídeo per a després obtindre’n les coordenades 3D de cada articulació i altres paràmetres cinemàtics com velocitats, angles… cal tenir en compte que les càmeres sempre deformen el que estan capturant. Sempre és veu la imatge més petita i amb alguna variació en la perspectiva. Per això es filma un objecte que ocupi l’espai d’execució -en aquest cas un cub de 2*2*2- prèviament als moviments esportius, es retira aquest objecte i com les càmeres no modifiquen cap dels seus paràmetres durant tota la jornada, l’objecte control acabarà servint com a objecte de mides conegudes que permetrà conèixer la deformació de les càmeres per a després aplicar-la de forma inversa en els punts articulars de l’esportista a cada fotograma i així conèixer la ubicació dels diferents punts d’aquest a l’espai 3D real. Aquest procés s’anomena Transformació Linial Directa (DLT).
L’objecte el vam passejar pels diferents espais que ens interessava estudiar: dos moments al salt d’alçada i dos moments al salt de perxa, i crec que l’espectacle estava en que jo el passejava tot coix.
gfhfghg
ola en k año se celebro wl ultimo