Un petit apunt per pensar-hi una mica. Hi ha coses que, sense voler, algunes persones donem per suposades. Per exemple, mireu aquest àlbum de fotos (són de l’autor de Jigl, d’un programa que fa àlbums de fotos de forma estàtica -algun dia en parlaré). Segurament molts de vosaltres quan vulgueu veure una foto més gran tindreu la “idea” de posar el ratolí sobre seu i fer-hi clic, però tal com comentaré, no tothom!
Resulta que fa mesos vaig passar uns àlbums de fotos fetes amb el Jigl. L’aspecte és idèntic als de la pàgina que he enllaçat abans. Podeu pensar que dues persones (d’unes 5 o 6 que vaig ensenyar les fotos) em van dir “les fotos estan bé, però es veuen molt petites…”. Vaig pensar… potser 800×600 de resolució no és suficient per la gent? volen més resolució? Però no! Les dues persones (no informàtiques, però usuàries) no havien pensat que es pogués “fer clic” a les fotos per veure-les millor. La veritat, no se m’havia passat pel cap que algú no pogués pensar amb això!
Em consola força pensar que si hi hagués hagut un text dient “Presioni per veure-les grans” tampoc ho haguessin “vist” (no ho haurien llegit).
Això em recorda força a la Catux-USB 0.1. Un cop arrencada, amb la pantalla negra-terminal, posava “Usuari root, contrasenya catux || Usuari catux, contrasenya catux” (fins i tot ho posava més clar) i la línia de sota demanava l’usuari. Més d’una persona va demanar en aquell moment “I quin és l’usuari!?!?”. És a dir, hi ha qui copiava la distribució a un Pendrive, arrencava amb el CD/Pendrive, introduïa la mida del “Home”, llengua a utilitzar… però no llegia l’últim missatge i ho demanava 🙂
Segur que tots (jo també!) hem fet coses d’aquest tipus. Per exemple, temps era temps que estàvem uns quants al pis de Barcelona (Xavi-Eli…). Dos treballem força amb ordinadors, Linux, Programari Lliure, força programes, etc. i l’altre persona també usuari d’ofimàtica i vàrem tenir problemes per fer el “Play” a un reproductor de DVD!
Això que ens va passar em recorda a un estudi que va sortir fa poc de Sony o alguna marca semblant: molts aparells es retornen per dificultats d’ús. I és que amb programari encara es pot ajustar de forma econòmica, però amb altres coses pot ser molt car, tant com canviar-ho. I quan a casa arriba algun aparell nou, ja tremolo… cal aprendre a fer-lo funcionar, explicar com va, re-explicar-ho, etc.
A més, amb el temps es desenvolupa certa visió dels programes. Per exemple, reconec que normalment sóc més hàbil amb un fitxer de text i editar paràmetres que el mateix posat en forma de menús, submenús, caixes de text, etc. Amb fitxers de text em permet buscar dins el document, comentar, buscar més fàcil a Internet referències, copiar-enganxar, etc. en canvi les mateixes opcions amb format gràfic costen força més de tenir.
PD: Jordi, aquesta entrada té més d’una unitat informativa? 🙂
Bones,
tot el que dius tens raó, ten recordes el dia que volies engegar el microones amb el mando de la tele? xDDDDDDDD És conyaaa 😉
PD: Es diu nucli informatiu i el text és coherent 😉
El Principio de Dilbert de l’Scott Adams és una referència imprescindible per a pair l’estupidesa d’un usuari. Hi ha qui diu que els programes es fan “a prova d’usuaris”, que vol dir “a prova d’imbècils”, però no vol dir “a prova de totalment imbècils”. Al citat llibre es parla de l’imbecilitat del ser humà amb molts exemples i de forma molt gràfica.
Vaig estar mirant si hi havia alguna mena de distinció qualitativa o quantitativa -en base al coeficient d’intel·ligència- dels conceptes idiota, imbècil, estúpid, … però no vaig tenir sort, així que de moment els entenc com a sinònims.
Recordo un dels serveis de la Universitat on vaig estudiar que tenia un “pestell” totalment diferent a la resta dels serveis de la Universitat i del món. Calia estirar cap a un mateix per a poder obrir la porta. Recordo el primer dia que vaig entrar i no vaig saber sortir. Vaig haver de saltar per dalt de la porta. Molts dies la porta estava tancada perquè algú havia saltat per dalt, i el problema és que llavors calia saltar des de fora cap a dins per a “arreglar” la porta, i el pas de fora a dins era molt més perillós doncs et podies menjar el “water”. Passats uns mesos van posar un dibuix ben gros que tractava d’explicar com obrir la porta acompanyat d’unes explicacions. 2 anys més tard havien canviat el pestell, doncs els usuaris, no els podien canviar.