9 dies a Brasil

Ara fa un parell de setmanes vaig estar 9 dies a Brasil. Era la segona vegada que hi anava i també en aquesta ocasió vaig estar majoritàriament per Campinas i Americana. També vaig estar per Sao Paulo i un parell de dies a Rio Claro.

Per als que no hi heu estat mai, m’agradaria descriure les coses que em sorprenen de Brasil, sempre tenint en compte que és un país molt gran i que cada zona és un món. Les coses que em van cridar l’atenció són: espai, colors de les edificacions, diversitat de races, diversitat de cultures, menjar per pes, menjar dolç, noies més guapes, Campinas i altres universitats, caliu dels brasilenys.

Espai. Hi ha espai per tot arreu, les cases són baixetes normalment d’un pis, i no sempre estan juntes. De vegades n’hi ha una aquí, i una allà, com si el m² el regalessin. Això fa que grans ciutats semblin poblets degut a l’alçada dels edificis -de fet el concepte poble no existeix allà-. Per altra banda, quan un Brasiler arriba a les nostres terres, el primer que li sorprèn és que hi pugui haver carrers als pobles i a les parts velles de les ciutats que siguin més estrets que els cotxes. És el que té ser part de la vella Europa. Com a conseqüència de la distribució de les cases, les ciutats són molt extenses.

Colors de les edificacions. A Brasil -o a la part que he vist- cadascú fa la casa del color que vol. Així no és d’estranyar veure un hospital d’un verd botella, així com tampoc ha d’estranyar veure urbanitzacions on sembla que cada casa vulgui diferenciar-se de la resta pel color. Ells diuen que les nostres cases de color blanc són avorrides.

Diversitat de races. Els Brasilenys es queixen dels seus invasors. Alguns fan broma dient que podien haver estat envaïts per espanyols, anglesos, francesos, vikings,… però els van envair els portuguesos que els van deixar abandonats de la ma de Déu. Així, sembla que a la resta de països d’Amèrica del Sud es va tractar de controlar la immigració mentre que a Brasil va entrar de tot, fent que resulti natural que cada germà d’una família sigui d’un color diferent i que hi hagi dos milions de japonesos a Sau Paulo amb noms com Luciana Yamashita.

Diversitat de cultures. Si tenim tants japonesos, no és d’estranyar que puguis menjar Sushi a qualsevol lloc. Els menjars de totes les cultures són tastats per joves i grans -no com a Catalunya, on poques persones grans mengen al japonès o en un àrab-, ni tampoc és rar que hi hagi places o jardins temàtics creats pels habitants d’un determinat barri.

Menjar per pes. Molts restaurants ofereixen la possibilitat de menjar per pes. Això vol dir que hi ha una balança al costat de la caixa i posa el que vulguis al plat, que després t’ho pesaran. D’aquesta manera es trenca amb el principi de que un menjar val més que un altre per la seva qualitat o dificultat d’obtenir-ne, allà simplement si et poses més grams pagaràs més. Si portes els diners justos és força divertit tractar d’endivinar el que deu pesar el teu plat, perquè si no t’arriba, no aniràs a tornar a les safates el que t’has posat al plat i et sobra. Hi ha també una fórmula mixta que consisteix en que menges per pes, i si et passes d’una determinada quantitat, llavors ja pots menjar el que vulguis pagant el preu de quantitat màxima, que pot ser 12 reals. Quant al menjar, també cal dir que respecte a Catalunya, a Brasil no cuinen tant el menjar sinó que més aviat el preparen, el que vol dir que bullen l’arròs, fregeixen la carn… però no es passen hores creant plats elaborats. Per altra banda, la carn és molt més bona -fan carn de bou molt bona, de bou de corre pel camp- i no cal maquillar gaire un plat per a que sigui bo quan la matèria primera és de qualitat.

Menjar dolç. Els sabors són diferents a cada lloc. A molts països europeus no poden entendre que ens agradi tant la llimonada, doncs és molt aspra. De igual manera, els sabors d’allà són extremadament dolços i extremadament extrems 😉 per exemple la Fanta Uva impacta quan la proves i ja us asseguro jo que no arribarà mai aquí. El Cachorro quente (hot-dog) en la seva modalitat tradicional (de 500 gr.), portava a una tenda al carrer: ceba, salxitxa, bacó, blat de moro, pa, maionesa, puré de patata (pasta de patata), patates fregides en palets, salsa de tomàquet, ketchup i mostassa. Després hi havia altres modalitats que afegien formatge o pollastre o diverses combinacions.

Noies més guapes. Com hi ha una cultura corporal molt més acusada, els cossos són més propers als canons de la bellesa, i també més saludables. Això fa que les noies es sentin més contentes amb el seu cos i, com mai fa gaire fred, que el llueixin. Si a això li afegim que caminen més a poc a poc, de forma més estilitzada i sense les espatlles caigudes, totes elles resulten més atractives.

Campinas. Al Campus Universitari de Campinas hi estudien 55.000 estudiants, i no és el campus més gran de Brasil. Això vol dir que si vols veure un entrenament de l’equip de voleibol, l’equip serà bo, són els millors dels 55.000, no són quatre arreplegats com passa a les nostres universitats. La Universitat té la seva pròpia policia, el seu propi hospital -tot i que hi poden ingressar els de fora- i té algunes lleis especials, per exemple la Facultat d’Educació Física té una ambulància i qualsevol professor d’EF la pot conduir per dins del Campus. Per a incidir encara més en les dimensions, val a comentar que un dels dies es va fer un Xurrasco en el que hi havia 19.000 ampolles de cervesa de 600ml. Quant a altres universitats, em va sorprendre el nivell que hi havia al Congrés Internacional de Biodinàmica al que vaig assistir a Rio Claro, realment tant allà com a Campinas vaig poder constatar que la gent està molt preparada. A més de la xerrada de Chronojump al congrés, també vaig donar una classe de Clown al Grupo Ginástico Unicamp i un parell de classes de Chronojump, així com una exposició dels estudis de ciències de l’esport al nostre país i a Europa per tal d’animar-los a viatjar i estudiar fora.

Caliu dels brasilenys. Els Brasilenys són molt oberts, et conviden a casa seva, on t’hi trobes a bondade el que és més que un estàs a casa teva que de vegades es diu de forma artificial. Vaig estar a casa del meu gran amic Marco, on vam fer un xurrasco amb els amics, i també vaig poder re-visitar les cases i famílies del Marco i la Malú, en els dos cassos, va ser un plaer. El darrer dia, abans de la Caipirinha que havia promès als amics de pintant, els pares de la Malú em van portar al museu de la Independència, on explicaven com un dia es van aixecar i es van independitzar de Portugal, i els portuguesos estaven massa lluny i massa ocupats amb Napoleó com per a venir a lluitar per a que Brasil no s’independitzés. Hauries gaudit Eli!

El dia abans de Brasil vaig passar la nit a Lisboa, que encara té les balconades amb la roba estesa, i on els bars i pubs encara són enmig de la zona vella de la ciutat, i els veïns no es queixen, doncs sempre ha estat així, i no es pot canviar. Esperem que no els arribi el model dels ports esportius i al seva homogeneïtzació de la festa nocturna.

Tornant a Brasil, ja em va passar l’altre cop que et queda la sensació de que has vist poc degut a que és molt gran, tant que té tres zones horàries. Per això cal tornar, i cal anar a alguna altra zona, per exemple a Porto Alegre per a assistir al FISL i si algú patrocina el viatge, millor 😉