Els Jardins perduts de l’Eixample.

Un cop o altre a tots ens ha tocat fer de guia per la nostra pròpia ciutat i hem mostrat al nouvingut els carrers, les places i els monuments més emblemàtics. I també un cop o altre hem tingut temps per badar passejant amunt i avall de bracet d’algú mentre parlàvem. Aquest escrit és per animar-vos a visitar una de les illes interiors, recuperades, del barri de l’Eixample de Barcelona.

L’escrit està inspirat en les passejades històriques per la ciutat que alguns autors han confeccionat acompanyades per les explicacions pertinents. Que són per llepar-se els dits i la millor manera de descobrir la ciutat o deixar al visitant bocabadat.

La torre de les Aigües i el Passatge Permanyer (L4 Girona o Passeig de Gràcia. Bus: 39, 45, 47)

Un corredor profund ens porta a l’interior de l’illa. Sobre el portal hi diu: “Manantial del agua de la Associación de Propietarios”. Dins del pati, un dels més bonics de la ciutat, s’aixeca la Torre de les Aigües. Durant els mesos d’estiu s’hi ha habilitat una platja urbana, amb una mica de sorra, vestidors i dutxes. No va ser fins l’any 1987 que va esdevenir una illa interior pública i representa l’exemple més clar de la recuperació d’aquests espais per a l’ús col·lectiu.
Aquest lloc té per els barcelonins un valor històric notable. La Torre de les Aigües i l’associació que la va impulsar van ser pioneres del procés d’urbanització. Els primers edificis de l’Eixample es van construir al voltant d’aquest lloc després que Barcelona, l’any 1859, fos autoritzada a enderrocar les muralles que impedien el creixement industrial i de la població.

Pot semblar estrany que les primeres construccions s’iniciessin tan lluny de les muralles, però l’explicació d’aquest fet té relació amb l’accés a les fonts d’aigua subterrània. Aquesta torre construïda per en Josep Oriol Mestres l’any 1867 extreia l’aigua dels pous o deus i feia de dipòsit bo i obtenint la pressió necessària per subministrar l’aigua als veïns de la rodalia.

Fixeu-vos-hi bé. Observeu la profunditat del corredor que cal travessar fins a arribar a l’interior de l’illa i l’alçada dels edificis que l’envolten. Observeu quina sonoritat, aquí dins, tan diferent del brogit habitual de l’Eixample; l’efecte que fa descobrir la cara interior de l’illa, més domèstica i humana en un barri caracteritzat per la impersonalitat dels edificis d’oficines i negocis.

El Passatge Permanyer té l’entrada just davant de la Torre de les Aigües, pel carrer Roger de Llúria. Resseguiu-lo lentament fins a l’altre cap del carrer, a banda i banda hi podeu observar un seguit de torres unifamiliars de dues o tres plantes amb patis a l’entrada que imiten l’estil urbà anglès. Aquest Passatge és probablement, i malgrat la seva bellesa, la primera traïció al projecte inicial d’Ildefons Cerdà l’any 1864.

Cerdà és l’urbanista responsable de la imatge de Barcelona per excel·lència: la quadrícula, l’amplària dels carrers, els xamfrans, les illes i les vies principals que el travessen són trets que han arribat fins avui. Però els esquemes urbanístics originals han estat alterats en gran mesura per l’oposició dels propietaris dels terrenys.

El projecte original d’ampliació de la ciutat era fruit d’un estudi minuciós de la topografia, de l’evolució de les ciutats i de les condicions de vida i de treball de la classe obrera barcelonina. En ell preveia la construcció de només dos costats de cada illa. Els altres dos costats havien de ser zones amb patis o destinades a allotjar equipaments comunitaris, com ara escoles, mercats, hospitals o ateneus. Però l’any 1895 la burgesia va arrencar la concessió municipal d’edificar els quatre costats i a partir d’aquí en ordenances successives, es va anar ampliant la fondària màxima i l’alçada dels edificis i es van fer desaparèixer els patis interiors d’ús públic que garantien la ventilació de les cases, la llum natural i la salubritat dels edificis.

Els propietaris s’oposaren, també, a l’amplitud dels carrers, atesa la obligatorietat de cedir els terrenys destinats a vials de forma gratuïta. I s’oposaren destinar, com preveia el pla, la plusvàlua generada durant el procés d’urbanització a la rehabilitació de la ciutat vella.

Avui el Passatge Permanyer, que té un gran encant perquè trenca la monotonia grisa del barri, és l’exemple de l’especulació i la degradació del pla original que fou immediata i el Passatge ha quedat, tan estret com les mires de la burgesia de l’època i en record de la seva gasiveria.

Es pot visitar també le pati interior de la Casa Elizalde que és un dels centres cívics més actius de la ciutat, per fer-nos una idea de com són aquests patis interiors, la majoria d’ús privat.

En un proper escrit es descriurà un itinerari pels patis perduts i la història de l’Eixample esquerre.

No us perdeu la lectura i les visites d’itineraris històrics de barcelona a:

Fabre Jaume i Huertas Claveria, J.M, Tots els Barris de Barcelona (Vol V), Ed. 62, 1977

Huertas Claveria, J.M., Los mas originales paseos insólitos para descubrir Barcelona. Ed. Optima 2003

Huertas Claveria, J.M. 12 passejades per Barcelona.

Cirici Alexandre, Barcelona Pam a Pam. Ed Teide1985