Barça campió

El Barça -com sabeu- ha guanyat la lliga per 2n cop consecutiu. No l’ha guanyat al darrer minut gràcies a un penal fallat per Djukic -tal i com es guanyaven les lligues de l’equip que dirigia Cruyff- l’ha guanyat amb autoritat i comoditat, doncs és un equip molt consistent. I… què és el que fa que aquest Barça sigui tant bo? i… és tant bo? doncs el que escric ara és un intent de despullar el joc de l’equip per tal d’entendre les seves victòries.

El primer que hem de pensar és que el Barça, sí, és un equip. No parlem d’individualitats aïllades, sinó d’un conjunt de jugadors que s’entén gairebé a la perfecció. Com a proves en citaré ara algunes, i ho faré de forma desordenada: Es pot parlar del bé que marquen la línia del fora de joc, on molts cops a més es situen just davant de la línia de l’ària, deixant clar als àrbitres que tots els que estiguin més avançats són en fora de joc. La línia de passada o l’oferiment dels jugadors és de llibre: en tot moment el que té la pilota té dues-tres solucions per a fer una passada clara degut a la capacitat d’oferiment que mostren els jugadors i de la manera com eixamplen el camp. Els triangles defensius que apareixen i la bona comunicació entre el que cobreix i el que s’anticipa a robar la pilota. La pressió a tot el camp, des del primer defensa: Eto’o. El bon enteniment entre els laterals que pugen (Silvinho, Belleti) i els els falsos extrems que veuen com són doblats (Ronaldinho, Iniesta, Van Bommel). Els desmarcs en diagonal de Larsson i Maxi, sempre vistos per Ronaldinho, Deco, Xavi, Iniesta, així com són vistes les entrades en velocitat de Eto’o i Giuly. El mig del camp de contenció d’Edmílson, Marquez, i Deco, i la mitja-davantera de creació i desbordament amb Ronaldinho, Messi i altre cop l’omnipresent Deco.

El que he comentat a la parrafada anterior no funcionaria sinó fos per la capacitat d’entrega dels jugadors. Digues que són treballadors, digues que no són gaire fiesteros (Rijkaard va demanar brasilers que no ho semblessin, ja casats a poder ser…), digues que el tenir un 33% del sou en variable depenent dels èxits (és l’únic equip de l’estat que ho fa), digues el que vulguis, però corren com si juguessin a segona. La premissa de “que corri la pilota, no el jugador” mereix especial comentari: la pilota corre, doncs la majoria juguen a dos tocs. A més, Messi i Ronaldinho poden córrer -amb la pilota controlada i desbordant defenses- a pràcticament la mateixa velocitat que sense pilota. On també corren tots és per a robar la pilota, només cal veure quant li dura la possessió al contrari, només cal veure un partit fent veure que ets dels altres i desesperar-te perquè veus que no tens la pilota, perquè et passes el partit corrent darrera d’ella, i això et fatiga, i al minut 30′ de la segona part estàs desfet i llavors encaixes gols, i més si entra un Messi o un Iniesta fresc. Si ets de l’equip adversari, veus que has de jugar al contraatac i que no és tan fàcil, doncs no et deixen pensar, la defensa està força avançada i molt concentrada. El “correré com un negre per a guanyar com un blanc” d’Eto’o es podria aplicar a tots els jugadors amb un “Correré com si fos de segona, però guanyaré a primera”, i això és un gran mèrit de l’entrenador.
Si pensem en la qualitat individual dels jugadors, ens adonem de que posició a posició, tots són del màxim nivell de la lliga estatal, però hi ha cinc d’ells que estan a anys llum, parlo de Puyol, Deco, Ronaldinho, Messi i Eto’o. Sé que em deixo a Marquez, que ha estat inmens, i a Xavi, però he volgut destacar cinc jugadors, que comento tot seguit:

Puyol és un defensa ràpid, fort i llest que és col·loca sempre on toca, s’anticipa molt bé, pren la pilota amb agressivitat, sense que l’altre se n’adoni, i sense fer falta. La seva actitud és més ofensiva que la del davanter, és sens dubte un fora de sèrie.

Deco és a tot arreu, podria jugar més avançat, però la presència de Ronaldinho el relega a una situació de més sacrifici on es troba més endarrerit i lluita recuperant gran quantitat de pilotes per darrera, com semblava que ja no es feia. A la selecció portuguesa, ell, Costinha i Maniche ja van demostrar que es podia incomodar molt a l’adversari amb l’actitud de prendre la pilota a l’atacant per darrera. Tàcticament Deco és perfecte, doncs a les transicions defensa-atac veu de seguida la jugada, fa la passada a l’espai, li deixa a en Ronaldinho o ell mateix decideix amb un xut potent que l’any passat a més anava ben acompanyat per la sort. Ens va anar molt bé en el seu dia Davids, quina empenta va donar a l’equip, però ara us asseguro que ningú el troba a faltar. Fixeu-vos en la gran derrota de la temporada: el partit d’anada amb el Saragossa, qui faltava? faltaven Puyol i Deco, i això es nota.
Ronaldinho és el jugador que joga bonito i a més juga efectiu. Quants jugadors i aficionats fan coses com les que fa Ronaldinho, però què pocs ho fan desbordant al(s) contrari(s) amb una potència que els deixa sense poder participar en la jugada excepte per a agafar la pilota de sota la xarxa. Les seves passades, són a més molt precises, elx xuts a porta poden millorar, però el que no pot millorar és tot el que aquest jugador porta a l’esquena: una afició entregada a l’espectacle, que omple els camps per a il·lusionar i un projecte de futur més ample, doncs molts jugadors com Henry o Lampard voldran venir per a estar al costat d’ell.

Messi és gran, molt gran, extremadament vertical i ràpid. Com s’entén que sigui tant difícil prendre-li la pilota i fins-i-tot fer-li falta si és menut i és coix? (sempre condueix amb una cama, amb la mateixa que xuta). La seva coixesa la supleix, i de quina manera, fent gairebé sempre una finta amb el peu o el cos, i, en el moment en que l’adversari hi cau, el desborda deixant-lo a contra peu a una velocitat molt elevada i amb diversos adversaris simultàniament. A més, no es pot oblidar que té un gran toc que li permet controlar, desbordar i xutar en el rol de fals extrem.

Quan Ronaldinho va fer el primer gol al camp del Madrid aquest any, aquest va rebre la passada de Deco abans del mig camp, Ronaldinho va desbordar 3 -crec- defenses i va marcar. Acabat el partit, Deco va dir: “compta com a assistència?” referint-se amb humor a que ell havia fet la passada que va provocar el gol. De la mateixa manera, el gol màgic que va fer Maradona contra a Anglaterra al mundial del 86 minuts abans del gol de la mano de Diós, va anar precedit d’una passada enrere a mig camp de mans d’un company de la selecció, Maradona es va driblar mig equip, fins-i-tot va fer caure el porter, i va marcar potser el millor gol de la història del futbol. El passador -en el mateix to de broma de Deco- va dir: amb la passada que li vaig fer…, i el gol va pujar al marcador, un gol que és a les primeres posicions de qualsevol recopilació de futbol, i que aviat haurà de ser comparat amb les perles que el jove sub-20 del Barça ens està preparant.

Eto’o és el primer defensa de l’equip, sempre pressionant per a que l’equip recuperi la pilota en menys de 10 segons. Quan té la pilota, té molta gana de gol, es dirigeix a la porteria amb velocitat i si té poc temps per a pensar, millor. És molt bo quan el seu instint és qui decideix i la manera com pentina l’ària fa que apareguin i transformi ocasions que no podien ser classificades com a tal. En la meva opinió, les crítiques de part del públic de cara a ell són injustificades, ja sabem que Ronaldo és més efectiu que ell, sabem també que Henry és molt més tècnic, i sabem que va tant de pressa que no deixa temps a l’adversari a que caigui en les seves fintes -cosa que provoca que moltes vegades s’emporti la pilota amb el maluc entre rebots-, però CREA moltes ocasions, tantes que és el màxim golejador moral de l’any passat -el Marca li va robar un gol- i segurament ho serà aquest any.

No he volgut parlar de la part humana, doncs tot i que molts diuen que és un equip ple de jugadors compromesos amb causes humanitàries, somrients i molt propers a la gent, això també és entès diferent depenent de qui sigui el teu equip. Tracto aquí de parlar d’aspectes en els que qualsevol aficionat de l’esport pot estar d’acord independentment de quins són els seus colors, i independentment de si en té. Per altra banda, sí voldria destacar el paper de Eto’o que està sent important en la lluita contra el racisme als camps, i la seva representació que fa del continent Africà. També val la pena mencionar com Marquez ha aconseguit engrescar al seu poble, sent el primer mexicà que arriba a la final de la Champions, i a més fent-ho per segon cop. Aquest dos jugadors estan fent que aficions molt grans coneguin i segueixin a aquest equip.

Quant es parla dels cicles en el futbol, és en referència a les sinèrgies que es creen entre determinats jugadors. Aquestes connexions poden ser entre dos-tres jugadors tal i com van ser descrites per Menotti amb el constructe: petites societats i/o poden ser a nivell de tot l’equip. Els cicles és com s’anomena a les etapes de 4-6 anys en que uns jugadors maduren al costat de l’equip tot aconseguint un nombre important de títols. Això és el que li espera a aquest equip, doncs és molt jove, i amb la capacitat dels jugadors que he comentat per a atreure a d’altres estrelles, es pot dir sense embuts que tenim equip per anys. Així que tranquils pel cava, que si a fora no en fan gasto, ja el farem nosaltres.