Jo que vinc de família d’origen castellà no tenia l’afició, ni el costum, ni ho havia fet mai, ni els coneixia. I he de dir que em feia certa ràbia tanta moda de caçar bolets. Vull dir els programes de televisió, les guies dels diaris, i altres productes.
Ostres! però és que a banda del plaer de menjar-los, és un gust conèixer’ls, trobar-los, obsessionar-te i caminar i caminar pel bosc mentre passen les hores que ni te n’adones i ja has omplert mig cistell.
El cistell un element tan bàsic i tan “mono”. Bé doncs, he de dir-vos que m’hi he aficionat. I en conec quatre classes: els rovellons (que els tapa la pinassa i són boníssims a la brasa amb un raig d’oli, sal i julivert) les llores (per guisar), les cames de perdiu (per fer com en una truita i tenen un nom de recepte de bruixes) i els… (mai recordo aquest nom). Són blancs i es poden assecar, n’hi ha tot l’any i es troben més aviat a la prada que a la zona boscosa. Ay no me’n recordo, però si els veig no se m’escapen són fàcils de reconèixer.
Un cop cuinats serveixen per unir la gent. Pots convidar familiars i amics a un bon fricandó o menjar-los a la paella. Jo el trobo molt bon regal. A més, sempre que plogui n’hi haurà fins que faci massa fred. Generosament tornen a créixer, els petits es fan grans o en surten de nous.
És sabia la natura.
corretjoles o moixernons?
però no n’hi ha tot l’any, només a l’estiu i començaments de tardor