Ja ha passat un mes des dels dies de compra compulsiva d’objectes de regal. Els darrers records que tinc del Nadal són dels obsequis que aniré fent servir més o menys fins que m’oblidi que els tinc o es facin quotidians i vellets. Alguns em faran servei. I m’encanta rebre’n.
Ara estem novament en dies de compra compulsiva amb les rebaixes. Per qui no estigui esgotat ni arruïnat esperant la paga del gener com qui espera l’aigua a l’abril són una bona cosa. I és que cada any any en fem un gra massa. En el meu cas és exponencial i no se m’acut com aturar-ho.
Generalment visc intentant consumir el mínim possible. La restricció més important és el pressupost de què disposo mensualment, però també hi juga un paper decisiu la voluntat de no voler consumir si no és estrictament necessari. Intentant re-utilitzar tot allò que estigui en bon estat i que em pugui fer un servei. Tenint una sola cassola en comptes de set cassoles diferenciades escassament.
És clar que em compro coses durant l’any per caprici i no per estricta necessitat, però és que el Nadal supera totes les mitjanes. I em desequilibra la balança del tot. I sobretot em fa sentir tan malament.
Em sento malament perquè hi ha una màxima ecologista que diu: pensa globalment, actua localment. I fa referència a la responsabilitat individual i la capacitat de modificar les coses en el nostre entorn més immediat. La intento seguir us ho juro.
L’any 2002 es va celebrar una conferència mundial de medi ambient a Johannesburg. En aquella conferència ja s’avisà del canvi climàtic i dels desastres mediambientals produïts per l’escalfament del planeta com a conseqüència dels gasos emesos per la crema de combustibles fòssils (el petroli, el carbó, el gas).
Entre d’altres coses, es va dir, que si tota la humanitat (6.400 milions de persones) consumís la mateixa quantitat de paper, aigua, petroli, fusta, etc. que consumia un europeu (com a mitjana) farien falta tres planetes Terra.
I ara, després de les compres compulsives del Nadal, tot just estrenat el 2007 han avançat el rellotge de la fi del món i just ens queden cinc minuts. Arrg.. quina por !!
No només un habitant mitjà de l’Índia, no podrà mai consumir com jo (que sóc una habitant mitjana-baixa europea) sinó que hem de fer l’esforç de disminuir el nostre consum per què l’únic món de què disposem sigui sostenible per tots.
Mira que és a l’abast la teoria. I a més sóc conscient que quan ho intentem i reduïm el consum individual, no necessàriament ens estalviarem de pagar, en el futur, els plats trencats pels altres. Però la clau és no pensar egoistament, justament el contrari del que fomenta aquesta economia irracional. Ai, intentem-ho !
Leave a Reply