Pecats i joc privatiu

Visitant una església prop del Moncayo vaig estar mirant els confessionaris. Vaig pensar que potser quan es va aixecar el temple tenien més importància que ara. Potser amb la fam i les malalties es cometien més pecats. Potser ara que estem més acomodats ens confessaríem de “desitjar la dona del proïsme” (o l’home, que els manaments no els van pensar per una societat alliberada de discriminacions de gènere) i poca cosa més. Em ve al cap gent que sí que s’hauria de confessar de moltes coses, gent que per la seva professió de primera plana està obligada a mentir i a no rectificar, però insisteixo, crec que es peca menys.

Atenció que el text és llarg… fa molt que no escrivia…

Si m’hagués de confessar d’alguna cosa, aniria al capellà i li diria: “Em confesso d’haver comprat i jugat a un joc privatiu”. No crec que ell entengui l’arrel del problema, ni crec que el pugui ajudar cap persona propera. Si em demanés el perquè de la meva confessió potser li respondria que he traït els meus ideals tot preguntant-li si això és pecat o no. Desconec la resposta, no crec ni que em faci resar n+m parenostres i avemaries, i tampoc crec que em citi a Groucho Marx quant deia: “Estos son mis principios, si no te gustan, tengo otros”. Suposo que d’una manera o un altre m’ajudaria en el meu camí.

Com a atenuant puc dir que estic patint una lesió que em fa estar al llit totes les festes, i que no tinc el cap clar per culpa dels calmants. També podria dir que la compra per Internet és molt fàcil, segurament si hagués d’anar a una tenda -bé, si pogués- me n’hagués desdit abans. També puc parlar de que per a la meva salut no és gens bo tornar a començar una partida al Nethack ni al Battle for Wesnoth, ambdós lliures. De tota manera, on entra la primera discussió és en la relació entre el programari lliure i els videojocs.

Als Trophées du Libre va haver-hi una interessant pugna al voltant de si un videojoc podia guanyar aquest premi. S’havia creat una categoria de multimèdia/jocs, i alguns jocs de molta qualitat s’hi van presentar, però cap d’ells va ser nomenat entre els tres primers. Un membre del jurat va comentar que els premis es donaven per a programari que servís per alguna cosa, i que el programari lliure tenia un paper molt important en això, referint-se a que en un món en que tot el programari fos lliure, les persones podrien fer moltes més coses que fossin beneficioses per la societat -com les que es poden fer amb el Qdacco o el Chronojump-, i d’aquí la pertinença del premi. Interpreto que jugar no seria d’utilitat per la societat, però sí que ho seria un programari que permetés construir jocs. Es va decidir que el criteri canviaria, doncs així no és apropiat que hi hagi una categoria de mutimèdia/jocs si sempre ha de guanyar el multimèdia. A més, es va anunciar que per l’any vinent seran dues categories independents.

La utilitat de l’entreteniment és matèria de continu debat: és útil la dansa per a l’espectador? [Mercè, recordes?], és útil contemplar i/o cuidar un aquari? és útil jugar? és útil jugar a un videojoc? podríem formular-nos moltes preguntes com aquestes, però sens dubte la més rellevant seria si ens hem de plantejar la societat al voltant de la utilitat de tot el que fem. De vegades penso que quan se’n promociona l’ús del temps lliure és per a fomentar de forma encoberta el consum. Deixaré de pensar-ho quan vegi un anunci que digui: “Disfruta de la vida, ¡contempla una puesta de sol como mínimo una vez al mes!”. Els malabaristes saben/m molt d’això, doncs ens podem divertir durant anys amb una sola pilota.
Donant-li encara una volta més, David Lehn al 1991 defineix Juego malabar com “habilidoso y artístico manejo de uno o más objetos sin finalidad práctica” Ref, però aquesta finalidad práctica o utilidad és diferent d’altres finalitats u objectius que es poden aconseguir com la millora de la coordinació, la relaxació, lateralitat, … i en alguns videojocs no es pot oblidar el treball mental que cal fer quant a memòria e intel·ligència, doncs la vida convencional sovint deixa de ser un repte per a aquestes capacitats, i cal saber trobar els estímuls on enriquir-se.

Tot i la darrera reflexió, em plantejo si m’he de confessar de tres coses d’una tacada:

• joc: ocupar el temps amb la inutilitat
• privatiu: fer-ho amb programari lliure
• consumisme: he hagut de comprar el joc per a entretenir-me

Espero no morir-me avui, doncs ara amb l’esquena fotuda no puc anar a l’església i que jo sàpiga un no es pot confessar per Internet.

La part final d’aquest escrit és també un altre debat freqüent, el dels jocs lliures. Hi ha molts programadors que dediquen estones més o menys llargues a crear els seus programes lliures, però hi ha ben pocs dissenyadors, músics i altres artistes que estiguin sensibilitzats. Potser és que no són realment “artistes” la majoria dels qui usen l’ordinador per a fer dissenys o peces musicals, potser són comerciants de coses boniques, però no artistes en el sentit de que prima mes l’obra que la pesseta. Potser han aprés a fer anar l’Inkscape i el Gimp en 4 dies, però no han tingut temps de reflexionar en la seva obra i en el perquè de la mateixa.

Sí, ja sé que hi ha jocs lliures amb molt bons gràfics i música, però són pocs i poques les persones que es dediquen a tasques que no siguin programació o traducció, doncs a part dels artistes cal que es facin mapes, escriguin històries… Com a prova mireu la quantitat de llibreries i entorns lliures de programació de videojocs i els pocs exemples de videojocs que hi ha fets amb cadascuna d’elles (de vegades cap).

Si algú vol, pot replicar amb exemples com aquests:
Top 21 Linux Games Of 2007, o And the winners are…, bé tots aquests estan per Linux, tot i que alguns no són lliures.

El joc que he comprat és aquest: Eschalon Book I que té versió nativa per a Linux i m’ha semblat que d’alguna manera també ajudava comprant-lo. Altres coses que m’agraden d’aquest són:

• Em recorda quan jugava de petit al YS I i II. Jugant a la demo m’ha fet vibrar, era tot tan emocionant.
• Quan mates a algú és perquè és dolent: bitxo, llangardaix assassí, lladre que et vol fer mal, no-mort, … i no a una persona i molt menys enaltint la guerra. Aquesta conversa l’he tingut amb el Miguel de Icaza i ell ho reflectia en el seu bloc: “And as a rule, I do not play anything that glorifies war, but am OK shooting at strange looking aliens.”, darrerament ha escrit altres vegades parlant del tema: Not a Gamer i Not a Gamer, Part 2. A més, a Eschalon no cal que matis tot el que es mou.
• M’agrada també que pugui aprofitar Internet per a comprar coses directament als autors i és el primer cop que ho faig en continguts multimèdia.

Bueno, us deixo, que he estat cercant a un home que ha deixat a la dona sola al costat del foc i no tornava. El pobre l’he trobat mort pels lladres. Afortunadament he pogut recuperar l’anell de casat que estava amagat a un cofre i li he tornat a la dona tot donant-li el pesam…