Aquesta setmana m’han passat dues coses força divertides.
La primera va ser el què hi ha gent que anomena «efecte cotxe al mecànic» (tot i que jo no hi tinc massa experiència, portant-lo al mecànic). Bàsicament: un ex-company de feina tenia un problema amb el seu Ubuntu de casa (no li trobava el root fs o coses semblants). Ell ja havia fet un fsck, jo via remota (arrancar amb un Live CD, configurar xarxa i SSH) vaig veure que el disc dur estava allà, vaig forçar un fsck (tot i que em va dir que no havia fet res). Vaig comentar-li que podia anar-lo a veure al vespre, ja que està aprop de la feina. I sí, allà vaig anar.
Em vaig assentar al costat de l’ordinador/TV, li vaig dir que reiniciés que ho volia veure. Ho fa i… va funcionar bé! (i el meu fsck no havia tocat res). Vàrem reiniciar més vegades i sempre va anar bé. Que bé! va ser fàcil d’arreglar. Vaja, que no vaig fer res 🙂
Hi ha qui n’hi diu «efecte cotxe al mecànic» perquè és el cas que el cotxe fa alguna cosa estranya i just quan es porta al mecànic va bé. També es podria dir «informàtic al costat de l’ordinador», «llauner al costat de la tuberia» o altres situacions familiars.
L’altre experiència va ser al revés. En Francesc va voler-me fer una foto amb el seu flamant iPhone per posar la foto al costat del contacte (quina modernitat!). Fa la foto i… es penja l’iPhone! Sembla que no li havia passat. Quina casualitat! L’Ubuntu es va recuperar quan vaig passar per allà i amb la meva mala cara l’iPhone li va venir un «patatús». Això sí, al segon intent va funcionar bé.
Però, encara no us heu assabentat de que la informàtica és una para-ciència???
😀
Aquest fenòmen és molt habitual… a les meves classes, ni ha prou amb que jo m’apropi al PC d’un alumne amb problemes perquè de cop comenci a funcionar bé.
Hi ha follets (“duendes”) i hi son dins les caixes dels PCs! Tot el secret és agafar-los-hi confiànça
Als alumnes els hi dic que no poden preguntar fins 2 minuts després del problema, ja sigui seu, o del programari o del maquinari. Així si és un problema seu, segur que s’adona de que ell mateix el pot solucionar (bé molts cops) i així es torna independent, autodidacta, … si és problema de maquinari o programari, molts cops es soluciona simplement esperant.
Crec que el que m’apropi a un trasto per a que funcioni, no és més que la constatació de que ha passat un temps, i aquell sistema operatiu ja ha aconseguit fer alguna cosa amb la memòria que tenia acumulada, etc.
A mi hi ha un altre efecte cotxe-mecànic que em sorprèn: “quan surts del mecànic i llavors immediatament s’espatlla una altra cosa”. A mi m’ha passat i no accepten que ells puguin haver deixat un cargol mal cargolat o alguna altra cosa per l’estil.
Precisament, l’altre dia obrint un ordinador per a treure i posar una ethernet, es va espatllar (sembla que permanentment) un ordinador. Es fa difícil adjudicar-ho al pas del temps. En aquest cas el mecànic era jo.
Hola als dos,
I seguint el comentari d’en Xavi: recordo haver llegit que a alguna universitat, i abans de demanar qualsevol dubte als professors de pràctiques, calia explicar el problema a un “ós”. Motiu: a l’explicar el problema molts cops ens fem una imatge de tot el conjunt i trobem la solució.
A mi m’ha passat més d’un cop: estar fent alguna cosa i estar encallat. Després d’una bona estona (hores), preparar un missatge per una llista de correu amb tots els detalls, i durant la redacció del missatge… trobar la solució! 🙂
Fins aviat,