Sempre que puguis fes memòria

L’Engràcia i la Concepció van nèixer l’any 1928 i l’any 1931.
Dels anys de la infantesa, recorden l’escola, les mestres, la comunió i la confirmació. Com anaven vestides, quina cara feia el mossèn i també la festa. Recorden el nom i el cognom de la mestra que les va ensenyar a dividir.


Recorden la guerra, no per haver-la viscuda, sinó perquè en parlaven a casa. Recorden més la postguerra, la gana i la falta de tot. Diu que hi havia una carn congelada que venia de l’Argentina. Jugaven al carrer, al mig del carrer, que era seu no pas com ara.

En fer els 30 anys ja tenien 7 i 5 fills respectivament, alguns ja grandets i amb tot es veien amb cor d’emprendre noves empreses. Obrir una botiga, estudiar. És que ara us ofegueu en un vas d’aigua, diuen, i potser és veritat.

Són unes supervivents, però aquest mot els resulta estrany a elles. Parlen el català més bonic que he sentit en aquesta ciutat. Simplement han lluitat molt, han treballat des de petites i consideren que ara tenim moltes oportunitats i que si elles fossin joves ara… tremola món !!!

En el seu relat hi ha molts mossèns i monges, “carabines” en el moment del festeig, rigidesa familiar, telenovel·les radiofòniques i sarsueles. No podien fer “interails”, ni viatges per Europa com feu ara, diuen.

Diuen que els veïns de l’escala eren un apèndix familiar, si un estava malalt li pujaven un caldo, li guardaven el fill, o li feien companyia. A l’estiu baixaven les cadires a fora del portal i ocupaven les voreres per parlar. I recorden les revetlles.

Tenen aquell sentit de l’humor de la gent gran. No diuen les coses clarament, les amaguen darrere d’un interrogant sorneguer, entre cínic i desafiador, que vol posar a prova l’enginy dels interlocutors. Volen saber de quin peu calces suposo.

Van estirant del fil de la memòria, i s’animen a explicar com vivien, què els va passar, quins moments van ser importants a les seves vides. La majoria de dones coincideixen en això: el naixement dels fills. També coincideixen en els moments difícils, la mort de la mare o del pare.

Quan ho expliquen als fills o als néts les miren com si vinguessin d’un altre planeta. Això va passar dius? Ai iaia que ja m’ho has contat mil vegades ! ara és molt diferent.

Potser són les persones més adequades per a mesurar la distància i els canvis en les mentalitats, en els costums, en les oportunitats entre la generació dels avis i la dels néts. Però ningú els demana la opinió, van massa poc a poc i fa temps que no els considerem dipositaris de saviesa. Ara tenim els llibres, els diaris, les escoles, els documentals i internet.

Així que ells van a la seva, continuen sobrevivint com sempre han fet, recolzant-se uns en els altres i en la família. No volen quedar-se enrere per res del món. I ens avisen: Ja hi aneu anant cap aquí, ja.

posició d'escoltar

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>