Un àmbit de la vida que sempre he volgut entendre i que trobo important poder-hi incidir és l’àmbit de les relacions de treball. No des del punt de vista legal sinó des del punt de vista de les relacions confrontades que mantenen els sindicats, les patronals i el govern. O les variables econòmiques i ideològiques que uns i altres subratllen, prioritzen o beatifiquen (segons correspongui). I encara m’interessa més les relacions que tots aquests agents mantenen amb la població en general, la que està aparentment despolitzada, desinformada i desil·lusionada.
Durant el temps que era estudiant van ser debatudes i aprovades dues reformes laborals, la del 1994 i la del 1997. En elles es legalitzà primer la precarització de “l’entrada” al mercat de treball (els famosos contractes escombraria) i després la “sortida” al mercat de treball (es reduïen els dies compensables per any treballat i augmentaven les causes d’acomiadament). En un procés llarg i pactat a través d’una nova fórmula: el “diàleg social”.
Com acostuma a passar en aquest país el “rebombori” organitzat en oposició a aquesta reforma va ser tímid i escàs. Jo recordo poc moviment a les aules i avui en dia les dificultats per les que passem milers de vides precaritzades, així ho demostren. El més greu, però, és que a banda de precaris, a més, ens hem tornat conservadors (moralment, socialment, econòmicament) i ja han guanyat dues partides. No està gens malament.
Ja fa un mes, a França, els sindicats d’estudiants, de treballadors i els partits polítics d’esquerres estan duent a terme de forma unitària unes mobilitzacions en contra del CPE (Contrat Première Embauche). Aquest contracte és l’intent del govern actual de precaritzar el mercat de treball començant a mossegar els drets de la joventut francesa. En ell s’hi estableix que els menors de 26 anys poden ser contractats per un període de prova de dos anys, durant el qual poden ser acomiadats lliurement i sense cap mena de justificació. Així mateix, les empreses no han de pagar taxes per aquests treballadors i tan sols una mínima indemnització.
Els joves francesos (estudiants i treballadors) han sortit al carrer i s’han enfrontat als cossos de seguretat obrint un debat sobre la precarització de les seves vides. Aquí no ho vam saber fer tan bé com ells. I prenem exemple per quan ens arribi una altra de reforma laboral. A mi m’agrada mirar a Fraça en aquests casos.
Union Nationale des étudiants de France
Vist des de La Intersindical
Vist des de Le Monde
Ja sé que no és el mateix, però avui el meu germà ha dit (potser ho ha sentit en algún lloc) “En Francia revelión, en España botellón”…
Al Times van publicar un article on deia: els joves francesos protesten, els espanyols s’emborratxen (o alguna cosa semblant). 😉
Fa prou vergonya la comparació, no cal dir-ho. Ara bé, ni ha estat tan nombrosa la convocatòria ni tan importants els fets. Serviran per justificar la normativa de tolerància cero de l’alcalde de Barcelona i poca cosa més. Però, al final, penso que tanta prohibició li costarà l’alcaldia al PSC.
El jovent de Catalalunya s’ha manifestat per coses molt més importants en centenars d’ocasions, això sí, sense la propaganda dels mitjans de comunicació, no fos cas que ens polititzéssim massa ! Val més tenir-nos entretinguts entre festes i alcohol que no pas buscant alternatives a la misèria.
Per això crec que el cap ben alt i ben alerta. I les festes per quan toquin.