M’hi he fixat diversos cops a diversos llocs, últimament ha estat per Gran Bretanya, que hi ha gent caminant pel bosc amb els auriculars posats. No sé si escoltant música o algun programa de ràdio.
En tot cas ho trobo curiós: a mi m’agrada sentir o escoltar el soroll del mar, els ocells, el vent… i no música. Ara està sonant música però estic al pis. No al bosc.
(més…)
Fa uns dies ja vaig comentar que, tot i que el correu brossa no m’agrada en certs casos és millor que correu que doni feina.
Fa poc que a casa en vaig rebre un que diu:
(més…)
Aprofito que el tema encara té interès però que està força bé. Hi ha una pàgina Web amb informació molt ben organitzada sobre l’estat dels embassaments (amb gràfic si llegiu dins l’entrada):
M’estranya força que no hagi tocat aquest tema aquí a Pintant. És sobre la música massa forta a alguns locals (un altre dia potser tocarà sobre la gent que parla massa alt o fa massa soroll, hi ha gent «sorollosa»)
Bé, em costa molt estar a llocs on no pugui parlar amb un to de veu baix/normal. Quan dic normal vull dir sense cridar, ni haver de posar la boca a l’orella de l’altre persona. Especialment aquest últim cas (boca-orella) que es complica molt si volen parlar 3 persones. Crec que es pot aconseguir, posant dues orelles juntes i parlant allà, però no és massa usable. A més, amb música massa alta em costa molt pensar. Fins i tot em vaig comprar uns protectors auditius després d’una Euskal Party que la música estava tant forta que amb prou feines podia fer res de profit! (bé, el millor que feia era marxar de la zona de la música forta).
(més…)
Hi ha qui ho vol tot “ara ara!”. Sense saber esperar. Trobo força d’aquesta gent. Impacients, exigint-ho al moment. Curiosament exigeixen al moment el què han de rebre, però no el què han de donar (això seria una altra entrada, el tema de veure la palla a ull d’altri però no la viga a ull propi).
Doncs això, que em trobo amb gent que no sap esperar. Volen tot al moment. No cal! Jo estic gaudint el què vaig planificar fa cert temps. Avui he comprat uns llibres a Amazon… arribaran d’aquí uns dies, no cal impacientar-se. No cal exigir a Amazon que ho faci més ràpid i patir perquè ha tardat tres dies i no dos dies i mig. Sí que potser cal comprar els llibres abans d’acabar els anteriors, ja que sinó potser sí que ens impacientarem (planificació).
(més…)
Visitant una església prop del Moncayo vaig estar mirant els confessionaris. Vaig pensar que potser quan es va aixecar el temple tenien més importància que ara. Potser amb la fam i les malalties es cometien més pecats. Potser ara que estem més acomodats ens confessaríem de “desitjar la dona del proïsme” (o l’home, que els manaments no els van pensar per una societat alliberada de discriminacions de gènere) i poca cosa més. Em ve al cap gent que sí que s’hauria de confessar de moltes coses, gent que per la seva professió de primera plana està obligada a mentir i a no rectificar, però insisteixo, crec que es peca menys.
Atenció que el text és llarg… fa molt que no escrivia…
(més…)
Ja ha arribat l’hora de les calefaccions. Bé, depén dels llocs ja fa alguns dies.
Fa força setmanes vaig llegir un petit article, a algun diari, que explicava per què no posar la calefacció massa forta. No estic segur si era aquest del Periódico, però diu el mateix. De fet crec que era aquell.
Potser 20ºC és apurar força… però bé, segur que la bona temperatura no són 25ºC. A vegades tinc el cos bé però les mans una mica fredes, i no m’agrada gens escriure a l’ordinador amb els dits freds! Em puc posar jerseis però no m’escalfen les mans, i escriure amb guants no ho he provat 
(encara?)
(més…)
Seguint l’última entrada, he rebut un mateix comentari de diverses persones que viatjaven a Barcelona. Em deien: aquí no poseu els horaris de les botigues.
No m’hi fixo molt. De fet tinc la sensació que hi sol haver l’horari de les botigues, no? Potser han estat un amica “gafes”…
Però fa unes setmanes (i abans de l’últim comentari, que em fa escriure aquesta entrada) vaig veure a Toledo, a una botiga de records, una rajola amb un text.
Tristament no la vaig fotografiar 
(i no serà per poques fotografies) però vaig llegir i recordar el text molt bé. Deia:
La Vanguardia, dia 28 d’Agost. No enllaço perquè requereix subscripció o registre. Però resumeixo una mica (crec que això encara es pot fer ). Diuen que el 40% de treballadors no desconnecta de la feina quan fan vacances, sinó que estan atents al mòbil per trucades i consultes de la feina, així com de la “Blackberry” i fins i tot al portàtil per coses més externes.
Ho trobo un crim. Sí, hi ha excepcions, casos que surten del normal. Però és diferent saber “segur que em truquen” que “si no hi ha res MOLT excepcional, no em trucaran”. Hi ha qui marxa de vacances ja esperen les trucades!! (segons posa allà). I no són només els propietaris de l’empresa o “jefes”, sinó “mandos intermedios”.
(més…)
(Nota: l’entrada conté fotos, feu clic al títol…)
A l’Euskal Encounter 15 hi va haver l’últim Linuxhow. Ja s’ha escrit molt del Linuxshow (i hi ha un video força vell, també), però voldria explicar la meva història personal.
Fa força anys vaig agafar un avió per primer cop sense la família. Va ser per anar a Madrid, a un congrés d’Hispalinux. El ganxo principal era que hi aniria en Linus Torvalds (cosa que finalment no va passar ). Hi vaig anar amb el Miquel, un molt bon amic. Crec que era el 1999.
(més…)
Estàs navegant pels arxius de la categoria Societat.
