Chillida

Volia respondre a l’entretingut article Aquest sí que és home!!!! Aquell no!, però la meva resposta es preveia tan llarga que he iniciat un article nou. Val a dir que per a entendre aquest, cal llegir aquell.

El cap de setmana es va iniciar amb un vol Air Nostrum (avió petit, ideal pels amants de les turbulències) Barcelona-San Sebastián (o Donostia, o Donosti). Quan faltaven 20′ van iniciar els turbulències, i no eren com les de cada vol, eren bèsties. Estàvem tots agafats a les cadires, tots agafats amb força, excepte un parell que tenia al costat que els agradava donar sensació de seguretat o que vivien això cada setmana (cosa que dubto), la resta estàvem tots acollonits. Passats uns llargs 3 minuts, la safata (una dona) es va aixecar i va anar caminant per a calmar a algú, ja m’ho podia haver fet a mi, que estava desitjant que algú em pegués, dormís o punxés. Finalment, veure-la a ella somrient, tot i que totalment agafada a un seient i una part dels equipatges superiors, ens va calmar a molts. L’avió va aterrar i després es van desviar la resta de vols cap a Pamplona, doncs feia massa vent.

Pensem en les pràctiques esportives dures, atrevides, perilloses, o practicades de forma agressiva, com a pròpies de l’home; així, tenim l’Iron Man, l’home de ferro, on cal recórrer: A 2.4-mile ocean swim, 112-mile bike race and 26.2-mile run. Competitors have 17 hours to finish. Cutoff times are also applied to the swim (2:20 after start of race) and the bike (10:30 after the start of race.) (Iron Man quick facts) que segons el units vol dir que cal nedar 3,8 Km per l’oceà, 180 Km amb bicicleta i 42 Km corrents (una marató), i tot en 17h. Dues coses em criden l’atenció de l’Iron Man: primer que el ferro es rovella, i si cal nedar 3,8 km un iron man no ho podria aguantar sense trencar-se, caldria que es digués Stainless-Steel Man; el segon: què passa amb la dona? una companya de feina, la Mònica, va participar, doncs hi ha categoria femenina i les proves són les mateixes.
En el tennis taula, quan una noia juga de forma agressiva, es diu: juga com un noi, en el tennis, en canvi, aquesta expressió no existeix doncs no hi ha una diferència tan clara o no hi ha un masclisme tan acusat. Continuant amb les curses, aviat es disputa precisament a San Sebastián la Quebrantahuesos: 250 Km en bicicleta, una prova pensada… per a homes.

Però va ser una dona la que amb el seu valor es va aixecar en aquell avió i ens va calmar a tots amb el seu somriure. Ja sé que és la seva feina i que hi està acostumada, però això no li treu el mèrit.

Al vespre vaig anar a veure el Peine de los Vientos de Chillida, l’escultura que tant li agrada a la Yolanda. No podia deixar de pensar en el vent que havia provocat les turbulències i el nom de la figura. Un taxista em va comentar que potser em mullaria una mica, així que un cop havia caminat els 25′ de platja que separaven l’hotel de l’obra de Chillida, com no es veia res degut a que no hi havia lluna ni estels (i ja sabeu que de nit hi veig menys), i com no em mullava, i com no s’apreciava la’escultura des d’on era, i com no hi havia cap focus, vaig decidir-me a baixar unes escales xungues que portaven a unes roques. Em venien al cap: Què bascos són els bascos si per a veure una escultura cal baixar per aquí, i els catalans segur que haguéssim posat una carretera i pàrquing que ho permetria veure perfecte (en ambdós casos pagant). Després d’escalar roques durant una hora vaig arribar al peine, com plovia, les roques relliscaven, no es veia res, les sabatilles no éren les adequades i em vaig trobar dues serps blanques. La tornada va ser més llarga encara i vaig passar més por. Un cop vaig arribar a l’hotel tot mullat, amb sang a les mans i després d’haver trucat al meu amic Isaac dient-li on era i que si no el trucava en una hora, truqués a la policia, no em sentia més home, tampoc em sentia realitzat, tampoc havia gaudit de la pujada d’adrenalina, em sentia simplement gilipolles per haver fet allò, que és el que penso també que és l’adjectiu adient per a algunes de les proves per a homes. Entenc que hi hagi gent que gaudeixi de matxacar-se fins a un punt que sigui greument perjudicial per a la salut, el Fernando Escartín deia aquest cap de setmana després de provar una marató (com sabeu és ciclista): Al dia siguiente no podía ni andar, bajaba las escaleras marcha atrás, me rompí muchas fibras, però a mi, no em satisfà i per això tinc aquesta opinió personal.

Després sopar-sidreria per la nit, al matí Linuxshow i a la tarda un altre Air Nostrum fins a Madrid (aquest cop amb una mica menys d’Air), i gràcies a que em vaig trobar a un polític de societat de la informació d’Extremadura, vaig anar amb cotxe oficial fins a Cáceres, on vaig acompanyar a noies de Blanquerna que presentaven una muntatge força de dones a la Gimnastrada. Al dia següent vaig completar la volta a Espanya tornant en autocar.

Com a curiositat tècnica: El polític en qüestió em va mostrar vídeos de presentacions de GNU/Linex amb una màquina Archos Av700, una virguería de reproductor de vídeo digital i em va parlar de com apareixerien aviat dispositius amb memòria USB, navegador i connexió wireless que sustituirien als PCs.

Com a curiositat del viatge San Sebastián-Madrid, esperant el vol, un passatger llegia al Muy Interesante al voltant de la congelació de cossos per a una futura vida. A l’avió, la del meu costat llegia “Vida después de la vida”, la de les 3 llegia “La sombra del viento”, i hi havia un altre que també llegia una cosa d’immortalitat… quin bon rotllo, sort que soc un home i això m’havia d’agradar.

Com a curiositat de Chillida, al congrés em van regalar, a part d’una bonica remera de porcelana, una representació de El Peine de los Vientos amb la que tanco aquest article. Curiós també el joc de paraules entre el nom Chillida i les ganes que teníem de cridar a l’avió.