Hi ha un debat sempre polèmic entre les persones que fan o estudien ciències socials i les persones que fan o estudien ciències físiques, sobre si les ciències socials són una Ciència o no.
Normalment els físics acusen als socials dient-los que NI el seu objecte d’estudi -l’ésser humà, la consciència, l’ètnia, la família, l’urbanisme etc.- NI els seus mètodes d’anàlisi, són prou objectivables, mesurables, formulables en models matemàtics, comprovables, generalitzables, etc. I opinen que els seus coneixements no són mereixedors de l’etiqueta de ciència.
Davant els èxits tecnològics aconseguits per les ciències físiques (en sentit ampli i des de fa cinc segles), els “socials” accepten una posició secundària dins l’Acadèmia, reconeixen els seus resultats com a tendències probables però no generalitzables. I, sobretot, es mantenen a l’aguait de les teories que proposa la ciència Ciència per aplicar-les al seu camp de les CCSS un cop traduïdes acuradament a un llenguatge intel·ligible per a ells.
Fa poc vaig assistir a un debat d’aquests (en un bar eh? no us penseu que la cosa és de nivell). Com tantes altres vegades els “socials” modestament van acabar arronsant les espatlles, acceptant les crítiques burletes, i marxant amb la cua entre les cames a repassar algun dels autors clàssics de la seva especialitat que els donés forces per seguir endavant . 🙂
Durant una bona estona van sorgir exemples d’experiments, autors i teories, des de la filosofia a l’astrofísica. Però la discussió va ser estèril perquè: què hem de fer? buscar un calaix diferent on guardar el coneixement social? Un calaix amb una etiqueta que digui: “ciència menor”, “proto-ciència” o “no-arriba-a-ciència”? i on ens duria tot això? Col·locarem les disciplines socials al costat del calaix de l’astrologia i la teologia?
Trobo més constructiu el debat d’un “social” quan parla amb un altre “social”. Avancen un pas -de vegades més- i no els cal debatre allò que és evident. Van directament a les fronteres, a les coordenades que situen tal o qual teoria, la ideologia que la limita, els usos que se’n fa, la posició dins la lluita de classes, a l’evolució del context històric, etc. És més constructiu sí però al final també s’esdevé LA TEMIBLE PREGUNTA que els torna a la penombra i a la modèstia: Per a què serveix tot això? o millor: Per a qui serveix?
Sigui com sigui, hi ha “socials” que defensen aferrissadament la cientificitat de la seva disciplina (ei! i jo vaig amb ells, com per instint i com en el fútbol) i de vegades, fins i tot, posen en qüestió el mateix concepte de ciència, que si també és un acord social, que evoluciona, que si és històricament determinat, etc. En definitiva, uns temeraris aquests tipus.
a veure, molt per sobre, poster patinaré però vaja…
crec que probablement el que passa és que les disciplines socials estudien una cosa, les societats humanes, bastant més complexa que les mol·lècules, els quarks o les supercordes.
per això costa tant establir un mètode suficientment unívoc i objectiu, que és al cap i a la fi el que vol ser la ciència, no? la prova és que hi ha poques teories capaces de fer prediccions fiables pel que fa al comportament de les societats, i que sovint el fet que estudiin unes relacions socials que afecten als mateixos observadors fa difícil que hom les pugui valorar al marge de preses de partit ideològiques i tot plegat fa impossible un consens, si no és el que alguns s’autoatorguen justament gràcies una posició que nega la crítica i el debat.
I tot i que n’hi ha que s’hi acosten més, o de manera més honesta, sovint s’ha volgut utilitzar el terme científic més com una etiqueta legitimadora d’un determinat discurs i per impedir-ne la crítica i el debat que amb rigor, i per això entenc que és sa que es posi en dubte.
Això no li treu cap mèrit ni la validesa i interès que poden tenir moltes teories socials, ni negar els avanços que es fan, al contrari, que la gent ‘de ciències’ diguem que no es pot dir ciència a la sociologia o a la història, no vol dir que no interessi ni sigui útil, seria estúpid pensar-ho, tant de bo sabéssim de manera més exacta com funcionen realment i puguessim arreglar les desgràcies que afecten a la societat, en tot cas, aquest repte és de molt el més important de la humanitat, aconseguir viure de manera el benestar dels uns no pocs sigui la condemna dels altres molts
potser som massa complicats per entendre’ns a nosaltres mateixos? crec que no, simplement encara ens falta molt per fer
de tota manera, no crec que la resposta sigui relativitzar la ciència ni discutir l’innegable avanç que ha estat establir un mètode que permetés començar explicar el món físic, un mètode prou honest i racional que pot discutir-se a si mateix i millorar-se amb uns criteris clars i, si no del tot, prou al marge de dogmes i fes diverses.
potser sí que en part la revolució científica, filla de la il·lustració, ha estat possible en el període històric d’ascens i domini d’una classe que ha volgut aclarir les ombres que li obstaculitzaven el progrés, però per contra, no té tant interès en que s’obrin altres camins de coneixement els que els podrien discutir el seu domini, potser és que encara estem a mig camí .
buf, no sé, ja has tret un tema prou pelut, eh
Vajam, estic d’acord amb tu en gran part m.
Em penso que la clau està en això que dius del mètode científic.
Els científics socials tenen per objecte d’estudi, l’ésser humà, els grups humans, les seves interaccions, etc. Que l’objecte sigui complicat, que no tinguin instruments prou precisos de mesura o classificació, no és motiu de desencís. No ho ha estat mai.
Primer exposen les característiques de l’objecte (algunes són limitadores i d’altres no). Després intenten explicar la realitat social seguint criteris unívocs i objectius. Ho fan sent conscients del propi bagatge ideològic. Exposen els seus resultats que configuren els diferents corrents, escoles, teories, etc.
El mètode que fan servir, l’ànim amb el qual s’aproximen al coneixement és el tret distintiu. Aquest mètode científic els permet compartir el calaix amb d’altres disciplines físiques i dur l’etiqueta de ciència de propi dret. I desestimar impostors teòrics i intel·lectuals. En les disciplines socials es pot fer ciència i es pot fer literatura, també.
Els “socials” de vegades no defensen amb prou fermesa aquest plantejament i això no els fa cap bé. Hi ha una distinció massa gran i un solc massa profund entre les disciplines socials i les físiques.
Com a conseqüència d’això una especialització a l’escola massa precoç, com deia el Carles, en un escrit anterior. Segurament les teories que han estat més útils per a la humanitat han sorgit de la barreja dels sabers i dels camps de coneixement més diversos. Com a mínim algunes de les seves inspiracions. Per això és tan interessant la història de la ciència.
és una opinió 😉
bé, al final és una qüestió filosòfica, depèn de què s’entengui per mètode científic