Venim del nord, venim del sud…

Aquest estiu ens hem fet un fart de sentir parlar d’això.

Allò que canvia és el rumb del “kaiuko” i que en aquell temps potser rebia un altre nom.
Una noia veneçolana em va parlar per primera vegada d’aquests episodis que il·lustra la fotografia.

Em deia que els immigrants, refugiats i exiliats polítics, de la postguerra civil espanyola, van arribar en gran nombre a Veneçuela, Mèxic, Cuba, en unes condicions tant o més precàries que els immigrants que arriben avui a les costes d’Andalusia o a les Illes Canàries.

També em va dir que les dones catalanes treballant a casa, cosint pel sector tèxtil i per uns sous miserables, feien uns teixits de gran qualitat que eren molt apreciats pels empresaris locals. D’alguna manera van malmetre l’entrada d’ingressos d’altres famílies autòctones. Els fills d’aquells refugiats, van estudiar a les escoles i a es universitats estatals de Veneçuela -igual que ella mateixa- i també van gaudir de la sanitat i la hospitalitat del país que els acollia.

Però avui hi ha uns mecanismes que ens fan creure orgullosament que som el centre del món. Sembla ser que durant unes poques generacions podríem arribar a pensar que som la perifèria orgullosa del centre del món.

Formen part d’aquests mecanismes els arguments racistes de la invasió d’immigrants. Els racistes, sota una aparença políticament correcta, repeteixen i repeteixen, des dels bars a les tertúlies radiofòniques que: els immigrants incrementen les cues del metge, ocupen les places de les escoles bressol, ens treuen la feina, abaixen els salaris i a més (ja és la pera) fan que retrocedeixi el desenvolupament tecnològic del país.

Arguments liberals de la dreta que pretenen desviar-nos del veritable objectiu de la humanitat, el benestar de tots i totes. Mentre els pobres es distreguin i es barallin per repartir-se la xavalla no qüestionen la indecent quantitat de beneficis que s’apropien un grup reduït de poderosos accionistes de grans companyies, banquers, propietaris de l’energia i dels mitjans de producció.

Per contra, guardo una cita a la memòria. És d’una activista marxista i feminista del segle XIX que en una gira de conferències pels EEUU i davant d’un auditori nombrós al Central Park de Nova York va etzibar-los: “Llençarem tres bombes a les masses: inquietud, educació, organització”.

Entenia les masses com el conjunt de la classe treballadora del món, des dels desarrapats immigrants subsaharians fins la perruquera, el paleta, la mestra, el pizzero o la treballadora d’ETT de torn. Entenia que era possible incrementar el benestar de la població mundial, si aconseguíem que la classe treballadora arribés al poder i instaurés els mecanismes necessaris per que això es produís. A més, deia que era inevitable fins a cert punt. Que la humanitat no seria humanitat fins a arribar a socialitzar els mitjans de producció.

És necessari recuperar aquestes idees. Tornar-les a provar. Posar-les a la pràctica. Aprendre dels errors i seguir avançant. Els partidaris de la “fi de la història” hi posaran traves, desprestigiaran les idees i hi haurà garrotades. Els postmoderns diran que tot s’ha acabat, les classes, i el temps si els deixeu dir, i que no queda res per fer.

Mentrestant hi ha uns pocs que s’omplen les butxaques i uns molts que moren a grapats als oceans del món, travessant els murs de contenció que fan per fronteres o per les malalties derivades del treball que realitzen. És aquesta història la que ha de tenir un fi.

Nota: La cita és d’Eleanor Marx. Extreta del llibre: Eleanor Marx, la hija de Karl. Autora María José Silveira. Ed. Txalaparta.

És una novel·la biogràfica i distreta sobre la noia i famosos personatges de l’època.