Els “amics” i els “saludats” dins d’un programa de TV

Sempre que faig alguna cosa fora del comú em sorprenc pensant: mai no viuré una cosa tan rara com aquesta… però un dia o un altre l’acabo superant. Ja ho espero.

Fa cosa d’un mes una antiga companya de feina em truca per dir-me que té una amiga que treballa a la tele local 8tv, de la mateixa corda que la Vanguardia, i dels mateixos propietaris també. I que aquesta noia està cercant gent per fer de públic en un programa en directe i opinar sobre l’okupació d’habitatges, locals i espais. Nota 1: Fa un mes era un tema de portada perquè acabaven de desallotjar La Makabra.

El programa es diu “Amics, coneguts i saludats” i tot just avui m’he assabentat que aquesta expressió s’atribueix a l’escriptor Josep Pla, qui fa en algun dels seus escrits aquesta classificació.

Malgrat que m’agraden molt els saraus i em sento molt encuriosida pel funcionament intern d’un programa en directe, penso que no és qüestió de desaprofitar uns minuts valuosíssims de televisió (local). No sentint-me preparada suficientment com per argumentar a la televisió (local) d’una forma òptima, i tenint en compte que el tema s’ho val, li suggereixo a la cercadora de públic que hi porti un xicot que penso que ho farà immillorablement.

Va resultar que amb el xicot en qüestió ja hi comptava. El nano, finalment, s’havia avingut a intervenir-hi després de pactar un temps d’entrevista propi, no pas de públic corrent i comú, sinó de persona en relleu. Ben fet! Ell parlaria com a representant del moviment okupa i defensaria la posició d’aquells que inicien i mantenen un projecte en un espai en desús o abandonat. En un moment d’il·lusió jo que m’hi apunto i li dic a la noia cercadora de públic sí, sí que hi aniré (jo com a públic). Per tant, de moment, comptava que seríem dos d'”amics”.

Van venir tres nois de La Makabra, ja n’érem 5, i dos nois que lluïen una samarreta amb una frase referida a la casa i a la puta vida. Ja n’érem 7 d'”amics”. Més una noia que parlà en el darrer debat del programa i que venia en representació de l’Assemblea per un habitatge digne. Perfecte 8 ! Aquesta equació, però, no la sabíem fins a la meitat del programa.

El programa té una fila 0 on s’hi asseuen uns convidats que són privilegiats en l’ús de la paraula. Figura que són gent d’alt valor intel·lectual, que afinen quan analitzen els esdeveniments del país i són respectats pels mitjans de comunicació que s’els passen l’un a l’altre. Per nosaltres, dins l’equació d’aquell vespre eren “Saludats” i amb prou feines.

No penso dir noms, perquè ni tan sols els vull recordar. Només constatar que pertanyen a la categoria de persones alienades amb el sistema neoliberal i (segons les seves pròpies paraules) amb la defensa de la propietat privada com a fonament de la civilització. Atenció que aquesta va ser una de les barbaritats que van dir.

La qüestió és que els “amics”, sense voler-ho i sense conèixer-nos estàvem estratègicament repartits entre el públic just als seients del darrera i dels costats dels personatges de la fila 0. Al principi vam ser tímids, però després tan bon punt intervenien els tertulians creàvem un rumor d’indignació i unes veus (cada cop més altes) de protesta que s’estenien i feien l’efecte de guanyar-los terreny.

El rumor ni es va sentir ni es veure per la televisió, però pels “amics” va ser molt divertit constatar com aquesta espècie de tertulians de corbata són bons oradors només quan parlen entre ells, quan fan broma junts sobre la ignorància dels altres. Són bons només quan s’expliquen en el seu medi suat i bavós. Allí s’emparen, s’ajuden, es recolzen en els seus erudits exemples sobre tal o qual qüestió. I no troben -ni tan sols- necessari documentar-se.

Però ai! quan s’han d’enfrontar a una pregunta planera, clara i rotunda que necessita d’una resposta similar. Ai! quan la “rata de televisió” és envoltada d’opinions contràries i fermes.

El dret a la propietat privada ha de ser il·limitat i indiscutible per damunt del benestar i d’una vida digna de les persones? (persones grans que pateixen mobbing, persones joves que no poden emancipar-se, persones adultes que tot just arriben a finals de mes pel preu abusiu de l’habitatge).

Quan els envoltem, quan els diem que no ens satisfan les seves respostes, quan insistim amb rumors que seran crits que no diuen la veritat i que el món que ells defensen no ens pertany a tots. Aleshores no troben exemples erudits, es senten acorralats i fugen d’estudi. Fins i tot insulten. La primera lliçó: no són tan bons, són més aviat mediocres i sobretot covards.

Vam guanyar el debat, el xicot dels okupes ho va fer genial, i la prova del triomf fou que no van fer torn d’opinions entre les persones del públic tal com estava previst de bon començament. L’equació havia resultat en favor nostre per un cop. Res d’okupes violents amb gossos, cadenes i drogues, res de “vagos i maleantes”, el dret a l’habitatge i prou. Això es debatia i per aquest motiu perderen ells.

La veritat és que des de casa probablement hauria fet zapping fins a canviar el canal però en directe va resultar emocionant!

2 comments to Els “amics” i els “saludats” dins d’un programa de TV

Leave a Reply

You can use these HTML tags

<a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>