|
||||
|
El desembre passat comentava alguna cosa dels horaris i d’un cartell/rajola que havia vist a Toledo. Podeu veure l’entrada que faig referència per més detalls. Fa una setmana aproximadament ho vaig veure en acció! A Còrdova, ja una mica lluny de la zona cèntrica, hi havia un cartell a una porta d’un bar amb un text amb la mateixa idea: A la feina toco diverses tecnologies, i una d’elles és Mysql. No en sóc expert, però clar, fent coses es va aprenent (a mesura que un té petits o grans problemes). M’han passat dues coses que considero força interessants i descric aquí: una sobre els logs binaris i l’altre sobre uns selects amb Innodb i Python. Avui només explico la primera cosa que ja és suficientment llarg. Fa uns dies ja vaig comentar que, tot i que el correu brossa no m’agrada en certs casos és millor que correu que doni feina. Fa poc que a casa en vaig rebre un que diu: Aprofito que el tema encara té interès però que està força bé. Hi ha una pàgina Web amb informació molt ben organitzada sobre l’estat dels embassaments (amb gràfic si llegiu dins l’entrada):
Ho comentava a l’excursió de Caliu a la Mola. Quan rebo correu brossa a la feina fins i tot m’agrada. Per què m’agrada? Sóc massoca? Normalment, el 80% de correus útils de la feina són coses a fer (l’altre 20% són coses tipus “gràcies”, “ok”, etc. etc.). En sí no són “marrons”, però sí que són coses del tipus: hi ha un nou tiquet al sistema de tiquets (normalment s’en cuiden els meus companys), o bé algú que fa alguna pregunta de com tenir algun sistema, o un avís automàtic que una línia ha caigut, … vaja, coses de feina que poden interrompre la feina que un està fent i sol ser millor que l’altre part. La foto següent és d’una caixa fota a un hotel de Lviv, Ucraïna: M’estranya força que no hagi tocat aquest tema aquí a Pintant. És sobre la música massa forta a alguns locals (un altre dia potser tocarà sobre la gent que parla massa alt o fa massa soroll, hi ha gent «sorollosa») Bé, em costa molt estar a llocs on no pugui parlar amb un to de veu baix/normal. Quan dic normal vull dir sense cridar, ni haver de posar la boca a l’orella de l’altre persona. Especialment aquest últim cas (boca-orella) que es complica molt si volen parlar 3 persones. Crec que es pot aconseguir, posant dues orelles juntes i parlant allà, però no és massa usable. A més, amb música massa alta em costa molt pensar. Fins i tot em vaig comprar uns protectors auditius després d’una Euskal Party que la música estava tant forta que amb prou feines podia fer res de profit! (bé, el millor que feia era marxar de la zona de la música forta). Hi ha qui ho vol tot “ara ara!”. Sense saber esperar. Trobo força d’aquesta gent. Impacients, exigint-ho al moment. Curiosament exigeixen al moment el què han de rebre, però no el què han de donar (això seria una altra entrada, el tema de veure la palla a ull d’altri però no la viga a ull propi). Doncs això, que em trobo amb gent que no sap esperar. Volen tot al moment. No cal! Jo estic gaudint el què vaig planificar fa cert temps. Avui he comprat uns llibres a Amazon… arribaran d’aquí uns dies, no cal impacientar-se. No cal exigir a Amazon que ho faci més ràpid i patir perquè ha tardat tres dies i no dos dies i mig. Sí que potser cal comprar els llibres abans d’acabar els anteriors, ja que sinó potser sí que ens impacientarem (planificació). Fa temps que deixo poques propines als llocs (ni restaurants ni taxis, que són els llocs o serveis més habituals que utilitzo i on molta gent deixa propina). Tal com diu un company de feina, ell quan va casa el client i arregla algun problema no espera pas propina! I ell no entén perquè està ben vist deixar-ne a altres llocs. És més, l’indigna que s’esperi que es pagui més que el què marca el tiquet o el taxímetre. A vegades estic treballant o fent coses per afició i estic a un estat (A) que ens podem imaginar com una posició a un sistema cartesià. I vull anar a B (una altra posició). En aquest cas potser sé el camí (la solució), o potser no la sé. Es pot donar el cas que no sàpiga cap on va el camí. Poden passar varies coses. Una és que, com que no sé la solució, investigui cap a diferents camins. D’aquests es pot donar el cas que tingui sort o vista i agafi el més curt a la primera, o bé que faci varis intents perquè no és evident, no tinc sort, etc. |
||||
 Powered by WordPress & Atahualpa |
||||
