|
||||
|
Les últimes setmanes he escrit poc (a més tampoc tinc res mig apunt). Però comento alguns avenços a nivell de programari 🙂 i altres coses (un no té temps per tot!) Com que no tinc padrina (bé, o les meves padrines no escriuen a Pintant) explico una mica les coses de les últimes setmanes per si algú li interessa. Des del dia de St. Esteve que Pintant (i altres coses) està a un servidor nou. El vell… era força vell, un Pentium 2 450 MHz, discs de 60 GB per coses de la BIOS (crec que no podia afegir-hi cap controladora PCI per slots lliures), un disc del RAID mal-funcionant des de feia mesos, no podia connectar-hi coses amb USB 2.0, els ventiladors ara anaven i ara no… total, que ja era hora d’actualitzar-ho i això vaig fer. El nou és força més potent, amb processador de 64 bits i altres coses modernes. La meva intenció original era copiar tot el servidor vell al nou. Ho he fet en altres casos i ha anat bé (amb un tar + nc -es podria substituir nc per ssh, o amb eines com mondorescue). Un cop he acabat el Eschalon Book I, he aprofitat per a muntar un Media center a casa dels papis. Evidentment volia que fos un Linux aprofitant un PC semi-vell en desús, i no pas alguna solució tancada de maquinari i/o programari. Volia XFCE per a que la màquina tirés bé i fos usable pels de la casa, i Ubuntu o Debian per a que ho pugui administrar amb facilitat. A més, el sistema havia de llançar vídeo i àudio a qualsevol part de la casa, així com “recollir-lo” de la xarxa. A més havia de permetre gravar la programació de tele de tant en tant.
El principal valor afegit és que els continguts multimèdia recollits de la xarxa són ara fàcilment accessibles per a suplir les carències de la programació televisiva. Ho he sentit força vegades: el sistema operatiu Mac OS X és molt fàcil d’utilitzar, molt estable i és fantàstic. Últimament he viscut dues situacions que m’han fet gràcia (reflexionar ja ho havia reflexionat fa temps, però ara puc caricaturitzar 🙂 ). Primer cas Miro el logo d’aquesta gent (no el poso a Pintant per a no embrutar el bloc) i no puc deixar de pensar en la ràbia que em fa i en el mal fet que està. Em pregunto si no sabés què representa, si pogués separar el significant del significat i observar-lo quam tabula rasa, si em faria la mateixa ràbia, poso la mà al foc en el nom del sí. Ara veig que en Cortell deia que és un logo excel·lent degut a que mostra el que hi ha realment al darrera. No puc dir que estigui d’acord amb ell, doncs no em referiré a la semiòtica que ell visualitza, sinó només a l’ús de diferents tipografies, majúscules i minúscules barrejades sense sentit aparent, una ‘A’ que punxa, unes lletres enganxades i d’altres no. Veure’l és pitjor que rascar amb les ungles la pissarra i d’altres pràctiques esgarrifoses que no escriuré doncs ja ho estic passant prou malament. Ed Schouten em mostrava tot il·lusionat els diferents xkcd, jo li traduïa el seu herrie al català i després al castellà, i ell estava tot content veient com el vim completava els msgtr dels seu musical-vi, comentant-ho amb el seu pare i mostrant-me alhora els xkcd. Alguns no els entenia, pel to sarcàstic en llengua anglesa, i d’altres em feien riure molt. Algun dia els volia compartir amb vosaltres, i just avui m’he adonat que hi ha una traducció no oficial al castellà.
Continue reading Xkcd – A webcomic of romance, sarcasm, math and language Després d’uns 30′ esborrant correus no desitjats que s’havien anat acumulant, he instal·lat l’Akismet i tret el Did you pass Math 2.5 (per cert, fixeu-vos en la perla que hi ha a “What’s new in 3.0?”).
Els pocs qui llegiu habitualment el que escric -potser tu n’ets un-, se n’haureu adonat de que acostumen a ser texts que relacionen diversos temes alhora sense aprofundir en cap i deixant que cadascú comenti per allà on vulgui. L’elecció del títol sempre és complicada i en el cas d’avui ha estat patètica.
Visitant una església prop del Moncayo vaig estar mirant els confessionaris. Vaig pensar que potser quan es va aixecar el temple tenien més importància que ara. Potser amb la fam i les malalties es cometien més pecats. Potser ara que estem més acomodats ens confessaríem de “desitjar la dona del proïsme” (o l’home, que els manaments no els van pensar per una societat alliberada de discriminacions de gènere) i poca cosa més. Em ve al cap gent que sí que s’hauria de confessar de moltes coses, gent que per la seva professió de primera plana està obligada a mentir i a no rectificar, però insisteixo, crec que es peca menys. Atenció que el text és llarg… fa molt que no escrivia… Des de l’Agost 2006 que tinc un IBM Thinkpad T60. N’estic molt content! Vaig decidir una sèrie de coses al comprar-lo (com sacrificar una mica de pes per més potència, etc.) i tot ha anat al meu gust. Vaja, que escolliria el mateix 🙂 És un portàtil que algú podria dir que és un pel massa “pesat” per ser un portàtil molt portable, i un pel massa petit si no volguéssim un portàtil portable. Jo trobo que té una mida ideal per portar-lo poc amunt i avall (caps de setmana, congressos, etc. però tampoc cada dia). I m’encanta com està fet. Per cert, hi havia opcions cap als dos costat: més pesats, grossos i potents (diria que la sèrie R) i més lleugers (la sèrie X) |
||||
 Powered by WordPress & Atahualpa |
||||
